Cap temps passat va ser millor

Deu ser per l’edat —o potser per les circumstàncies—, però darrerament em fixo en notícies que parlen de la poca capacitat de la generació d’esportistes joves per a la disciplina i les exigències i sacrificis de l’esport, no cal que sigui el professional perquè són queixes que fa temps que escolto d’entrenadors veterans. Els dos casos més comentats han estat el trencament entre el tennista espanyol Carlos Alcaraz i el seu entrenador de tota la vida Juan Carlos Ferrero i la dimissió del tècnic serbi Zeljko Obradovic, que ha deixat el Partizan a mitja temporada, fart que els seus jugadors ja no el seguissin. Venen a dir que els joves d’avui són individualistes, pensen en gaudir ells més que no pas en el benefici col·lectiu i que ho volen tot i de manera immediata, acostumats a tenir el món a la mà i a un clic de distància. L’exjugador d’handbol Iker Romero, que actualment entrena un equip alemany i la selecció d’Àustria, també hi va fer referència en unes declaracions al diari El País abans d’enfrontar-se a Espanya al Campionat d’Europa. Va recordar que el seu avi havia d’estalviar per comprar-li una bambes que li havien de durar tot l’any i que jugava en pistes de ciment i descobertes, que fer-ho en poliesportiu era un luxe, perquè encara que el terra fos també de ciment, almenys tenia un sostre que protegia del fred, la pluja i la neu, i reconeixia que els jugadors joves d’avui no aguantarien la fermesa dels entrenadors que ell havia tingut. Recordo els camps de futbol de terra i les sales estretes i les taules d’homologació complicada i la llum escassa dels clubs de tennis taula i provo d’imaginar-me quina carrera esportiva no hauria pogut tenir amb les condicions materials i els entorns i els coneixements i els recursos i els privilegis d’avui. I concloc que, molt probablement, no hauria canviat gairebé res. Perquè mai cap temps passat va ser millor. Tot just diferent.