Buidar la cafetera

He buscat a dos cercadors l’origen de l’expressió «café para todos», per referir-se al sistema autonòmic espanyol, i no es posen d’acord. Un diu que el primer a referir-s’hi fou el ministre de la UCD Clavero Arevalo i l’altre assenyala a Alfonso Guerra, del PSOE. No us en refieu, de la IA. En tot cas, la metàfora ve de lluny i, curiosament, qui se l’ha fet seva no és l’espanyolisme que la va idear sinó el seu antagonista estratègic. Els portaveus del catalanisme l’utilitzen sovint per assenyalar el que de fet és evident, que l’estat de les autonomies no existiria sense la lluita de Catalunya i el País Basc i que crear-ne 17 de formalment equivalents (la diferència constitucional entre regió i nacionalitat és pura retòrica) buscava diluir i neutralitzar les nacions consolidades però no reconegudes, amb l’objectiu de salvaguardar l’efectivament reconeguda i oficial.

Aquest enfocament crític tenia tot el sentit fa 50, 40, 30 o 20 anys, quan es tractava d’insistir que Catalunya -i, en part, els Països Catalans- poc té veure, quant a identitat nacional, amb la gran majoria de comunitats autònomes. Només cal mirar el mapa polític i electoral per adonar-se’n. L’objectiu, en definitiva, era el reconeixement d’aquesta singularitat i de tot el que se’n desprèn, des de més competències i institucionalitat fins a l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Per això una de les crítiques que es fan ara a la proposta de finançament del PSOE i ERC és que reprodueix el model cafeter i que, per tant, no és singular. I tenen raó. Però no crec que aquesta qüestió, en aquest moment històric, sigui cabdal. Fracassat l’any disset l’intent d’autodeterminació, el catalanisme hauria d’acabar d’entrar en una nova fase que combinés la insistència en la reivindicació d’aquest dret amb una estratègia encaminada a continuar buidant, de competències, poder i sentit, l’estat. I això es fa en dues direccions, cap avall, cap als ajuntaments i les «regions», i cap amunt, cap Europa. Tot el que signifiqui transferir diners i gestió a les autonomies, i competències i capacitat de decisió a Brussel·les, aprima Espanya, la fa menys visible i necessària.

Som, vull creure, en un canvi de paradigma. Si el segle XX va ser el de la sobirania nacional (més teòrica que real, en molts casos), el segle XXI serà el de la superació, lenta però imparable, de l’estat nació, no per dissoldre els pobles i les cultures en una massa amorfa i despersonalitzada, com afirmen els falsos patriotes, sinó per fer compatible de veritat diversitat (que vol dir llibertat) amb igualtat (de drets) i fraternitat (humana). Per això el catalanisme ha de passar d’entestar-se en el reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat a reclamar una integració europea fins a les últimes conseqüències, que converteixi els actuals estats (les velles cafeteres) en vestigis d’altres temps.