La història ha tornat amb mala llet

Francis Fukuyama ha estat ridiculitzat amb la mateixa intensitat amb què havia estat aplaudit. El seu cèlebre assaig «La fi de la història», publicat el 1992, dictaminava, amb més intuïció que prudència, que la caiguda de l’URSS, just un any abans, deixava el capitalisme democràtic liberal com a sistema sense alternativa, la qual cosa significava que la competència econòmica substituïa la guerra com a fusible de les tensions entre nacions.

Pocs anys després es va veure que la democràcia liberal com a menú universal únic era un deliri i que la història continuava com sempre, a sang i foc. Tothom es va girar contra Fukuyama, que devia consolar-se acariciant els milions que havia ingressat pel seu llibre. Però era injust. Al capdavall, ell no havia dit pas que la història s’hagués acabat «per sempre». Podria excusar-se dient que, simplement, es va acabar, i va tornar. I no li faltaria raó.

El capitalisme liberal i Estats Units van tenir, sí, el seu moment d’hegemonia absoluta. A finals del segle XX la dialèctica del poder mundial va quedar congelada. L’11-S va donar un primer avís que allò no duraria i l’era glacial es va acabar més o menys el 2008: amb el Pentàgon empantanat a l’Iraq i l’Afganistan, les hipoteques ianquis van arrossegar el món a una crisi financera mundial, Putin va atacar Geòrgia i la Xina la va fer grossa: va acollir els Jocs Olímpics i es va convertir en el coixí del rescat bancari nord-americà. El «moment unipolar» s’havia acabat .

És una mica plasta repetir el que vaig escriure aquí el 5 de maig, quan les coses encara no estaven tan clares, però hi insisteixo: Trump està fent amb un estil de mafiós psicòpata el que Estats Units havia de fer de totes maneres: renunciar a una hegemonia mundial que ja no pot sostenir (imperial overstretch, en diuen), acceptar un món multipolar, blindar-se al seu hemisferi recuperant la doctrina Monroe, i donar absoluta prioritat a la contenció de Xina, cosa que passa per evitar que Rússia es llanci absolutament als seus braços, combinació que només es pot aconseguir amb un esquema geopolític tripolar.

En aquest mapa, Europa té, naturalment, el dilema que plantegen sempre les expansions agressives: apaivagar Trump o arriscar-se i plantar cara. Fukuyama diu ara que apaivagar serà pitjor. El que estem veient aquests dies li dona la raó. La història s’accelera amb mala llet i avancem per una corda fluixa cap a un territori nou i molt perillós. Per Déu, que no rellisquem.