Any de neus...

Finalment, després d’anys, ho podem tornar a consignar: hi ha mig metre de blancor profunda al Xalet dels Rasos de Peguera. Mentre escric la neu s’ha acumulat encara més i en alguns punts està per sobre del metre o metre i mig. Aquella antiga estació d’esquí abandonada (l’única a la província de Barcelona), amb remuntadors rovellats i inservibles, torna a mostrar un paisatge més propi dels Alps o de Groenlàndia.

La Gósol de Picasso ha estat hores i més hores sense llum i telèfon. Per aquella raó estranya de les divisions provincials la carretera de Coll de Pal (2.106 m) pertany a Barcelona i torna a ser la sola via d’aquesta demarcació (segons aquests nomenclàtors amb subterfugis) tallada bona part de l’hivern.

Acostuma a ser la primera i l’última de totes en mantenir els efectes de les nevades quan succeeixen. 

La sequera preocupant de fa uns mesos s’ha tornat en poc temps en una abundor hidràulica. Si no cau cap més gota, cosa improbable, tenim garantida l’aigua per tothom fins a finals del 2027. Inimaginable fa poc. Mentre esperen el desglaç de primavera de tot el nevat, els meteoròlegs hauran d’estudiar i explicar-nos en què ha canviat el clima més enllà de l’evident com un gran pèndol climatològic: passem de llargs períodes d’absència de pluja a xàfecs intensos (a vegades salvatges) i persistents. La meteorologia va a batzegades com quasi tot en el món d’avui. En desús la terminologia prèvia, com l’efecte hivernacle, hem derivat a la denominació genèrica: canvi climàtic.

A l’Índia, habituats al cicle anual dels monsons, aquelles pluges d’al·luvió tan intenses, fa temporades s’avancen entre un o dos mesos respecte de quan espetegaven el segle passat. M’explicava un bon amic de la Costa d’Ivori, tot mirant un ruixat des de casa seva a Abidjan, un fet encara és més impactant. Aquells aiguats africans tan necessaris per als camps i els animals arribaven puntuals a l’abril. Érem un dia d’octubre, s’havien capgirat del tot. No som (encara) a aquests extrems, però assumir el pas de veure la Baells buida, amb el fang sec i esquerdat, i al cap d’una temporada i mitja tenir els de l’ACA desaiguant el pantà a tota marxa per prevenir riscos de riuades és aclaparador pels humans com a espècie. Esperen més aigua quan desglacin els cims del Pirineu. Al Marroc, ploure o no ploure significa crisi o abundor, el 40% de les persones són dependents directes del sector primari.

L’aigua ha estat la primera causa de moltes guerres amb dura competència amb les de religions. De l’abans «nevava cada any» hem passat a tenir una curiositat per turistes quan ho fa o l’artificial de les pistes. Abans els anys de neus acostumaven a ser bons. Veient com ha començat el 2026 confio que les precipitacions no hagin fet tard. De moment vaig a veure a on tinc les raquetes de neu i les cadenes.