La força de la humilitat

Just fa pocs dies que celebràvem la vinguda de l’infant Jesús a la terra. Recordem-ne alguns detalls. Va ser una vinguda amb gran poder i majestat, provocant l’admiració i reverència de tots els pobles? No. Va ser una vinguda discreta en un estable de Betlem, anunciada als pastors i seguida per uns mags d’Orient. Es va encarnar el Fill de Déu en una princesa del poble jueu que visqués desvagada en luxosos palaus? No. Es va encarnar en la Verge Maria, una dona senzilla del poble de Natzaret. Déu actua amb humilitat, no amb ostentació.

Ara, arribat el temps, Jesús inicia la seva missió i comença a predicar en públic tot demanant la conversió a un regne diferent, que ja és a prop. Però, comença la predicació a Jerusalem, la capital del regne? No. Jesús anà a viure a Cafarnaüm, a la Galilea dels pagans. Una terra menystinguda pels poderosos del poble d’Israel. Per al ministeri públic, Jesús crida els seus deixebles. ¿Escull potser els més rics de la zona, els més instruïts en la tradició de Moisès? No. Tot caminant vora el llac de Galilea, crida a Pere i el seu germà Andreu, uns pescadors que tiraven les xarxes a l’aigua. Una mica més enllà, veié a Jaume i el seu germà Joan, també pescadors. Tots ells deixaren immediatament família i barca, i el van seguir. Així comença el Regne: amb senzillesa, amb gent humil.

Aquesta manera de fer de Déu contrasta amb l’estil humà, marcat per l’orgull i els egos particulars. Pau de Tars denuncia faccions i desavinences, perquè uns són de Pau i els altres d’Apol·ló. Els egos divideixen i reforcen el sectarisme. Pau els recorda que l’únic cap és Crist i que la fe s’ha de centrar en Ell, no en egos ni prestigis personals.

Hi ha un gran contrast entre la manera d’actuar de Déu i la de l’home. Déu es fa present en la història humana sense fer soroll. La llum no esclata des del centre del poder, sinó des de la perifèria; no s’imposa, sinó que s’ofereix. El Regne que Jesús proclama no neix de l’exhibició ni de la força, sinó de la conversió del cor.

En oposició, la supèrbia humana busca reconeixement i poder. A Corint, el que havia de ser signe d’unitat esdevé motiu de divisió. Quan Crist deixa de ser el centre, l’evangeli queda eclipsat per l’ego i l’escàndol de la creu és reemplaçat per criteris mundans d’èxit i prestigi.