Dos misteris

Misteri 1. Dies enrere, aquest diari -com molts altres- es feia ressò de la recent actualització estadística, per part de l’IDESCAT, de les xifres del PIB i PIB per habitant de les ciutats i comarques catalanes corresponents... a l’any 2023. Però si ja estem al 2026! .

Els historiadors deuen ser els únics que deuen celebrar la nova publicació, perquè aquells que gestionen el dia a dia de l’economia difícilment en faran res.

Segur que hi ha raons que expliquen aquesta tardança, i afortunadament disposem de mecanismes per a saber com està anant l’economia avui dia. Però fa una certa angúnia que en un món de canvi accelerat i en l’era de la gestió en temps real continuem essent tan lents.

Com quan -abans de l’invent de les targes perforades- es trigava 8 anys per a fer un cens de població. Ara comptem amb superordinadors que ens haurien de permetre ser més àgils i igualment precisos.

Misteri 2. Amb l’edat, un tendeix a fixar-se més en les necrològiques, que a més sempre són argument central en les converses de poble. Constato que, darrerament, s’estén la impressió que hi ha moltes persones que moren «joves»: no és que no hi hagi molts difunts d’edat avançada, però aparentment també abunden els finats en els seus 50s o 60s.

Què ens diuen les estadístiques al respecte? A nivell de Catalunya, les dades indiquen que tot va com se suposa que hauria d’anar.

Sí que, a partir de la quarantena, la mortalitat creix cada dècada viscuda que acumulem, a causa sobretot dels càncers i les malalties cardiovasculars. Però les taxes de mortalitat segons edat proven que la majoria no hem de patir per quedar-nos pel camí fins que sobrepassem els 80 anys.