Els arbres, el llaç que falta... o sobra

El dels arbres són un tema que dona per a molt. Pel als carrers d’una ciutat venen a ser el que representa el llaç per a l’embolcall d’un regal. Aparentment, potser no és necessari, però, a l’hora de la veritat, si no hi és, es troba a faltar. Una Manresa amb dues de les artèries d’entrada i de sortida com són la carretera de Vic i la carretera de Cardona amb arbres a les voreres faria un canvi abismal. En el cas de la primera, mirar-la des de la Pujada Roja amb una franja de verd a cada banda en canviaria el color en el sentit estricte i metafòric de la paraula. Aquest Nadal s’ha pogut veure la millora que suposa que aquests dos carrers hagin tingut, per fi, enllumenat nadalenc a tot el vial. Quan no en tenien no passava res, però hi havia alguna peça que grinyolava. Justament aquest any que els botiguers del carrer de Barcelona n’han prescindit també s’ha notat la diferència de passar per aquest carrer amb il·luminació de Nadal o sense. Vaja, que s’ha trobat a faltar. Tornant als arbres, el Nadal vinent, que és a la cantonada perquè només queden una Festa de la Llum, una Festa de l’Aixada, una Setmana Santa, un Sant Jordi, una Patum, un Sant Joan, unes vacances d’estiu, unes quantes rebaixes, una castanyada i ja hi tornarem a ser, Manresa estrenarà el primer vial amb l’arbrat al mig del carrer, plantat en unes jardineres que hi afegiran vegetació. Una proposta pensada per no posar entrebancs davant dels aparadors, i, alhora, per no oblidar tenir el carrer comercial ben embolicat i amb llaç inclòs. Hi ha arbres, però, que, més que un llaç, poden representar un nyap. És el cas dels que es col·loquen a les parades de bus fent nosa als conductors i als usuaris; i els que es deixen créixer davant de façanes històriques, com si a Manresa n’anéssim sobrats. Només cal fer l’exercici d’imaginar ca la Buresa, un dels telons de fons més atractius de la ciutat, amb una gran catifa verda al davant tapant-la. Igualment, es pot fer l’exercici contrari: imaginar com era el tram nord del carrer de Sant Josep quan no hi havia arbres o com era la Via de Sant Ignasi. El debat no és posar-ne o no sinó a on. El llaç fa maco, però un regal amb una llaçada exagerada pot arribar a embafar. Cal seny i massa sovint n’anem mancats. Per exemple, omplir de pedretes alguns escocells de la reurbanitzada prolongació del carrer d’Àngel Guimerà s’hauria pogut estalviar pel bé dels vidres dels establiments que hi ha a tocar. És com obrir el llaç, el embolcall i que a dins hi hagi un tou de purpurina. No cal.