Un país amb l’aigua fins al coll

Mancats i delerosos de bones notícies que aportin optimisme al feixuc trànsit per una actualitat de desastre continuat, deixeu-me començar la reflexió setmanal amb un apunt tranquil·litzador: les pluges incessants des de Nadal fins a aquesta setmana han saturat embassaments i aqüífers del país, fins al punt de garantir-nos el consum d’aigua més enllà de l’estiu del 2027, si tots en fem un ús responsable. Ja està dit. Ara ve la continuació: aquests dies han circulat unes imatges del campanar de l’embassament de Sau coronat per una estelada que just treu el cap de l’aigua que amenaça engolir-la si plou una mica més. Amb el record viu dels tres anys de sequera que van comprometre l’estabilitat hídrica, anímica i econòmica del país, la imatge s’ha fet viral i celebrada amb entusiasme a les xarxes. Però ha afegit algun element més per a la reflexió menys empàtica de la realitat que ens absorbeix, perquè exemplifica com està el país: amb l’aigua fins al coll, a punt d’ofegar-se per l’excés de despropòsits, mala gestió i menyspreu planificat de la metròpoli que ens té colonitzats. Ja està dit, també. El caos viscut aquesta setmana per la paralització del transport ferroviari va més enllà del que hauríem d’estar disposats a permetre un dia més. El carpe diem dels maquinistes de la flamant empresa Rodalies de Catalunya que ha paralitzat el país, no és res més que una petita mostra del que ens espera si continuem en mans de l’estat espanyol. Tot i que sembla que la infraestructura ferroviària espanyola està fent figa a molts indrets, deu ser que només és insegura «aquí», perquè els maquinistes «d’allà» no han fet vaga per l’accident de dos trens a Adamuz, aquesta mateixa setmana, on van morir 45 persones, 45, i s’han comptabilitzat un centenar llarg de ferits. El condol l’han enllestit amb un minut de silenci a Atocha i la visita dels reis i dels polítics del 155. Aquí, com que ni ganes de tenir Rei, hem patit durant dos dies més la intenció premeditada de malmetre el benestar social dels catalans i d’impedir el desenvolupament econòmic del país. La desvergonyida manca d’inversions en infraestructures vitals ens aboquen a l’ofec només que afegeixin algun element pertorbador més. Per exemple, la reparació del talús desfermat a Gelida en una AP-7 ja col·lapsada i deixada de la mà de Déu, per poc que s’hi esforcin a no acabar d’aclarir qui en té la responsabilitat. Al president Illa no l’ajudarà en la recuperació aquesta nova situació de crisi que l’agafa fora del lloc de comandament (com li va passar amb la pesta porcina dels senglars de Collserola), perquè la submissió a les directrius estatals no li deixen veure la senyera amb l’aigua fins al coll, després d’haver-la menystinguda perquè era estelada.