Quan ningú espera que passi l’impensable

L’estiu de 1987 vaig tenir l’oportunitat d’obtenir una beca i participar en una escola d’estiu organitzada i finançada per l’OTAN a Kiel, Alemanya. Era el més jove d’entre una quarantena de persones procedents d’arreu del món, homes i dones. Des de militars turcs i italians fins a una acadèmica nord-americana de categoria i un membre de l’elit del Govern marroquí.

Al llarg de tres setmanes vam escoltar professors i generals. Vam volar en helicòpter de l’Exèrcit alemany (el primer vol de la meva vida) i amb avió militar. Com si fos ahir mateix, recordo l’intens debat que es transmetia dins de l’organització atlàntica i s’expressava a les classes. Una majoria dels docents, liderats per un alt càrrec alemany de l’OTAN, considerava que les reformes –perestroika i glasnost– empreses per Mikhaïl Gorbatxov, el líder soviètic, no eren de confiança, que eren propaganda. L’OTAN no podia abaixar la guàrdia davant l’amenaça soviètica. Per als falcons de l’organització, l’idil·li que s’havia produït entre el president dels EUA, Ronald Reagan, i la primera ministra britànica, Margaret Thatcher, era només un posat.

Ningú, ni tan sols els coloms atlanticistes, pronosticaven aquell estiu de 1987 que el món soviètic, tal com el coneixíem, desapareixeria en tres anys. Un cap de setmana vaig aprofitar per viatjar a Berlín. A la frontera entre l’antiga RFA i l’RDA, van entrar als vagons guàrdies armats del règim comunista acompanyats de gossos pastor alemany, demanant documentació i interrogant tots els passatgers. Visitar l’antic Berlín oriental, travessant l’estació de Friedrichstrasse, va ser un xoc. En cap altre lloc del planeta un estranger podia veure la radical diferència de vida entre dos sistemes en una mateixa ciutat.

En aquell Berlín tampoc ningú preveia que el mur cauria dos anys i mig després gràcies a una concatenació de situacions que tan bé han explicat grans autors. L’últim, al llibre Europa, una historia personal, de Timothy Garthon Ash. Al maig i juny de 1989, Hongria va obrir la frontera amb Àustria, que va generar una onada de fugides de ciutadans a la recerca de llibertat. Perquè tot això passés va ser necessari que el líder soviètic ho permetés. El 9 de novembre de 1989, el portaveu del Govern comunista de l’RDA, Günter Schabowski, va respondre «immediatament, sense demora» a la pregunta d’un periodista en roda de premsa «¿quan entra en vigor?» l’obertura de fronteres. Unes hores després, el lamentable mur aixecat pels comunistes queia. La població es va rebel·lar definitivament contra el règim. El món va entrar en una nova era.

Esdeveniments inesperats, anècdotes que no acaben sent-ho, lideratges sobtats, paraules tretes fora de context, fins i tot rumors que es venen com a notícia, poden girar la roda de la història cap a un costat o cap a l’altre de manera que només el pas del temps podrà jutjar.

Aquesta setmana, en les reunions de Davos, ha sigut més que aplaudit i lloat el discurs del primer ministre canadenc, Mark Carney. Hi ha qui fins i tot ho ha comparat amb el que va fer Winston Churchill a Westminster College el 5 de març de 1946 quan va assenyalar: «Des de Stettin, al Bàltic, fins a Trieste, a l’Adriàtic, un Teló d’Acer ha caigut sobre el continent».

A la ciutat suïssa, Carney va dir que ja no és moment de nostàlgia. S’ha de començar a pensar que s’ha acabat el món, encara imperfecte, que sota el paraigua de les grans aliances entre demòcrates es va crear després de la Segona Guerra Mundial amb la creació de les institucions internacionals, que avui veuen que el seu futur perilla. Va instar les potències mitjanes a no sucumbir davant les amenaces de les grans, a unir-se més: «Hem d’actuar junts, perquè si no ets a la taula, ets al menú». En definitiva: pèrdua absoluta de confiança amb els Estats Units.

No obstant, hi ha un factor que s’ha de tenir en compte. A diferència dels països del teló d’acer, del règim rus actual, del lideratge del partit comunista a la Xina, els Estats Units, malgrat Donald Trump i els seus desitjos, continua sent una gran democràcia. Els vents poden tornar a canviar, simplement si els electors americans li comencen a donar l’esquena en les eleccions al Congrés de novembre. A Trump, a més, li queden tres anys de mandat. El temps no juga al seu favor. Excepte, és clar, que la seva personalitat i ambició il·limitada el convidin a dominar el país trencant totes les estructures de poders i llançant un cop d’estat. ¿És això política-ficció? Esperem que sí.