Rodalies. Robavides

Ho confesso: Al llarg de tota la meva vida, i ja en van 61, no he agafat cap tren de Rodalies més de 10 cops. Segurament ni arriba. Gairebé podria recordar el dia i el perquè de cadascun d’aquests trajectes. No s’ho creuen, oi? Em venen al cap tres motius pels quals soc verge en aquesta tema: Viure a Manresa és una de les explicacions i tenir cotxe des dels 18 i agradar-me conduir és la segona. La tercera és que per la meva feina, ja des de molt jove, sense horaris ni destinacions fixes cada dia, em van fer impossible ni de plantejar que el tren podria ser un aliat. Ni de broma. De vegades he pensat, mira, avui podries haver anat en tren, però...o hauries pogut tornar. I ho confesso perquè, malgrat la meva inexperiència amb Rodalies, soc capaç d’empatitzar i ficar-me en la pell de tants centenars de milers de catalans – i catalanes – que cada dia de cada dia de cada dia i un dia rere l’altre – viuen el malson de Rodalies. Escolto testimonis de persones que expliquen que fa dècades i dècades que cada dia no saben si arribaran a treballar a l’hora i ni tan sols saber si arribaran. Persones que saben que l’excepcionalitat és un dia que el tren va. I l’excepcionalitat suprema és si, al damunt, arriba a l’hora. No m’ho puc imaginar, però m’ho imagino. El que em costa d’imaginar és, arribat el dia que et mors – que al final ens toca a tots – i quan arribes al cel o allà on vulguis arribar t’adones que de l’única vida que has tingut t’has passat una bona part d’ella pendent de Rodalies. És fort, oi? I l’altra cosa que em meravella és la capacitat que tenim d’aguantar-ho estoicament tot. I quan dic tot vull dir tot. És clar, suposo que no hi podem fer res si Rodalies ens roba la vida. Però de vegades penso, no ho sé, que sense mirar de molestar massa podríem sortir i cremar-ho tot. Plantar-nos del tot. Bloquejar-ho tot, sempre que trobéssim alguna cosa que encara estigués per bloquejar. Rodalies és un despropòsit absolut i en tota regla. I la gestió que se’n fa políticament, fins i tot els que hi posen ganes, és estèril. Rodalies és ara mateix un símptoma de com està tot el país. I no exagero. I de vegades penso sense dir-ho que l’única solució de Rodalies seria tancar-ho tot, fer veure que no tenim trens durant un parell d’anys i mentrestant refer-ho tot de zero. No serà, ja ho sé. Mentrestant dèficit d’inversió i dèficit de gestió. Perquè ara mateix, amb tot trinxat quan hi posen diners sembla que els llencin. Soc un privilegiat, ja ho sé, perquè només m’he ficat a la «trampa» de Rodalies 10 cops en tota la meva vida, però fixant-se si Rodalies és eficaç per igual amb tothom que, dels 10 cops, 1 cop el tren, encara no sé per què, no anava. Per la tristíssima megafonia que caracteritza les nostres estacions una veu poc intel·ligible va balbucejar quelcom així com» s’ha quemao». I jo vaig sortir de l’estació corrents. I no hi he tornat més.

Article dedicat amb afecte infinit, de veritat, a tots els que cada dia no tenen vies d’escapatòria.