Un Scalextric per a Donald

Donald Trump ja té el seu Scalextric. Sembla una broma, però no ho és. N’hi ha prou de mirar la imatge. Donald Trump somriu amb aquella satisfacció infantil tan seva mentre sosté amb totes dues mans la medalla del premi Nobel de la Pau. «Ja és meu», sembla dir. María Corina Machado tot just la subjecta per a la foto. Últimament cal pessigar-se per comprovar que allò que veiem és real. Trump ha decidit abraçar el món sencer i obligar-nos a viure al servei dels seus capricis, com si tot fos una pista de joguina en què ell decideix el traçat i fa córrer els cotxes. Arran d’aquesta escena, tan grotesca com reveladora, em va entrar una curiositat força bàsica: algú ha rebutjat mai un premi Nobel? Des de fa més d’un segle, és una d’aquelles coses a les quals no es diu que no. Amb dues excepcions i mitja. El cas «i mig» és el de Boris Pasternak. Va guanyar el Nobel de Literatura el 1958 i el volia acceptar, però no va poder. El règim soviètic el va pressionar fins a l’extrem i va acabar obligant-lo a renunciar-hi públicament. No va ser una decisió lliure, així que costa comptar-ho com un rebuig real. Més aviat és una altra prova que fins i tot un premi pensat per reconèixer el talent pot convertir-se en un problema quan el poder decideix intervenir. Els altres dos casos sí que són rebutjos pròpiament dits. I el primer jo no el tenia present. Es tracta de Lê Đức Thọ, que va rebutjar el Nobel de la Pau el 1973. Li havien concedit pels acords de París, que havien de posar fi a la guerra del Vietnam. Compartit, ni més ni menys, amb Henry Kissinger. Lê Đức Thọ va dir que no podia acceptar el premi perquè, malgrat les negociacions, la guerra continuava. El gest va deixar en evidència que el premi s’avançava a la realitat, que certificava una pau que no existia. Thọ no va voler participar d’aquesta ficció. Kissinger sí que el va acceptar. L’altre cas és el més famós. Jean-Paul Sartre va rebutjar el Nobel de Literatura el 1964. En el seu cas, el motiu era diferent. Sartre desconfiava dels premis en general; pensava que convertien l’autor en institució, que el separaven del conflicte. Acceptar el Nobel —deia— suposava deixar que altres decidissin què representaves. Sartre insistia que l’ésser humà està condemnat a ser lliure. Jo voldria una conversa amb Jean-Paul avui dia, admirat: com ho veus, això de la llibertat?