Immediatament

Al repositori del 3cat encara hi podeu trobar el documental Bee Gees: com curar un cor trencat. Mireu-vos-el. És un excel·lent retrat d’una època i d’una indústria, la discogràfica, que va acabar desapareixent de les nostres vides sense que això comportés -com deien els ploramiques- la fi de la música i dels músics.

El moment potser més interessant del programa és quan explica l’ocàs sobtat de l’era Disco. Els australians, que a la dècada dels seixanta havien estat una boy band d’èxit, van saber reconvertir-se i abraçar el fenomen socio-musical del moment: la música Disco i els seus temples sagrats, les discoteques. Sense renunciar a la veu de falset marca de la casa, però introduint nous sons i ritmes, l’any 1978 van aconseguir el que només els Beatles havien fet abans, tres números 1 seguits a top 10 nord-americà.

La glòria, però, els va durar molt poc. S’havien enfilat al cavall discotequer quan aquest començava a mostrar símptomes d’esgotament. La voracitat de la indústria havia saturat el mercat de productes extremadament fàcils i previsibles. I això va provocar una virulenta reacció amb l’explícit lema Disco sucks!, que va unir sectors aparentment irreconciliables. La dreta més conservadora odiava la música disco pel seu missatge hedonista i sexual, per la seva vinculació amb la música negre i perquè havia nascut als locals gais de Nova York. Al mateix temps, el progressisme intel·lectual hi veia alienació, consumisme i escapisme improductiu. De cop, els tres germans grenyuts van passar d’omplir estadis a portar escorta i de rebre admiració a suportar la befa generalitzada.

Per cert, a Manresa també va arribar el fenomen antidisco. Al Passeig hi havia un mural contra el tontodromo (les discoteques) signat per una organització juvenil d’esquerres (no recordo quina) i els pinxos de vespa i jersei lligat al coll afirmaven que la música disco era una merda i que en realitat a ells els agradaven els Dire Straits, Police i l’Sprinsteen. Aquí com allà -i llavors com ara- el rebuig a les modes i tendències populars tenia una mica d’esperit crític i un molt d’esnobisme i classisme.

El cas és que tots aquests fenòmens i contra-fenòmens socio-muscals tardaven mesos i anys a arribar a les nostres emissores, botigues i carrers. Aleshores, aquí anàvem sempre cinc anys més tard que a California i dos o tres que a Londres. Ara, en canvi, una anècdota com el six-seven (l’expressió aquesta que fa servir la canalla per desconcertar els adults i crear complicitat), s’ha propagat arreu del planeta de forma viral, espontània i pràcticament simultània. I és que la gran transformació d’aquest segle -ja ho advertia Bauman- no és tant la globalització -d’això ja en teníem- com la immediatesa global. Tot, bo i dolent, transcendent o banal, ens arriba a la trepidant velocitat del nostre Wi-Fi.