L’anomalia de les blaugrana

En un país fet i deixat estar, en què la xarxa ferroviària d’aquí i d’allà n’és el paradigma des de fa setmanes, les futbolistes del Barça en són la brillant excepció. Les blaugrana van guanyar dissabte la sisena Supercopa d’Espanya, la cinquena consecutiva, un altre cop contra el Reial Madrid (2 a 0). Que, finalment, el lliurament del trofeu i de les medalles tingués la mínima solemnitat i dignitat que les futbolistes es mereixen, amb el president de la Federació Rafael Louzán d’amfitrió i s’abandonés aquella imatge vergonyant de les jugadores agafant-se i penjant-se les medalles guanyades d’una taula de càmping, no desmenteix la crítica, expressada periòdicament per jugadores com Aitana Bonmatí, que el futbol jugat per dones està deixat de la mà de Déu a Espanya. Les grades de l’estadi de Castàlia es van omplir, en un argument que les finals s’han de pensar a benefici del desplaçament de les aficions i no pas pel caprici i la comoditat —o el negoci— dels federatius. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, va acompanyar les jugadores blaugrana a la Llotja i a la gespa en la cerimònia de lliurament de guardons. El Reial Madrid va fer el passadís que toca a les guanyadores, en una bufetada sonora i visible a l’equip masculí que fa quinze dies a l’Aràbia Saudita no el van voler fer i que pretenien marxar del camp després de perdre la Supercopa contra el Barça, i una lliçó i un missatge per al seu president Florentino Pérez, que en una final més no va considerar que ell hi hagués de ser. El futbol jugat per dones a Espanya millora, però massa lentament. El Madrid, tot i que va escurçant la distància, encara no arriba a l’excel·lència blaugrana. Dissabte, van oposar resistència, certament, però van perdre com sempre. I si no van encaixar la golejada de rigor va ser perquè Misa els la va estalviar amb sis aturades de molt mèrit. Pel bé del futbol, el Barça hauria de deixar de ser una anomalia, malgrat sigui meravellosa.