El ‘miracle Manresa’ és menys americà

M’agrada el bàsquet. L’he practicat com a entreteniment i sempre l’he seguit. A Manresa i a molts municipis és, juntament amb el futbol, l’esport més popular. Qui l’associa a un estatus social determinat va molt equivocat. El barri de la Guia o la colònia Viladomiu van ser durant anys un bullidor de joves. El mateix passa a escoles i instituts. Una cistella de bàsquet penjada a qualsevol terrat pot ser més instructiva que molts dels videojocs que circulen per internet. El meu currículum com a espectador va començar a la infantesa, quan el Centre d’Esports Manresa, que va derivar amb l’actual Bàsquet Manresa, o Baxi Manresa, jugava en una pista a l’aire lliure a un annex del camp de futbol del Pujolet. En aquells moments era molt fàcil identificar-te amb el teu club, aquest o qualsevol altre. La samarreta sempre era la mateixa, els jugadors procedien de la comarca o de la província i la plantilla no es renovava, en bona part, cada temporada.

Amb el pas dels anys, el context local i internacional ha canviat del tot. Un dels problemes dels seguidors del qualsevol dels equips de la lliga ACB, o d’altres categories que siguin a l’elit, és aprendre el nom dels jugadors. El que era el teu equip ha quedat desfigurat en el moment que s’acaba la temporada. Hi ha clubs que desfilen pel Congost sense cap, o molt pocs esportistes, amb vincles reals amb la ciutat o el territori que porten la samarreta. I millor no entrar en el debat de les nacionalitats ‘oficials’ dels esportistes, sobre el qual es mouen molts interessos.

El Manresa, a partir de lesions o del baix rendiment d’alguna de les seves peces, ha fet de la necessitat virtut. Jugadors del planter que no arriben als 20 anys demostren que es mereixen la confiança d’un entrenador que realment creu en els joves. Jugadors veterans, amb cognoms com Bassas o Oriola, que equips top ja no els tenen en el seu punt de mira, ara acumulen elogis generalitzats pel seu rendiment i per la seva capacitat de fer pinya a la pista i al vestidor del Congost. Resulta, doncs, que no sempre cal anar al mercat internacional quan a casa hi ha gent amb classe i valors.

També passa al futbol i a altres esports, però ¿quins són els elements que fan diferent d’un equip d’un altre si tots els esportistes són forasters i cada any canvien d’equip? Sobretot, l’escut i l’afició!!! Les samarretes ja no és un dels distintius. D’ençà que s’han convertit, amb la seva venda, en una important font d’ingressos canvien periòdicament de disseny. A Manresa, poc queda de l’antiga samarreta amb ratlles verticals vermelles i blanques. L’aposta d’aquesta temporada per jugadors de la pedrera i del país passa a ser un element d’identitat important. Aquest any si al bàsquet, com a futbol, hi hagués la tendència a fer un petó a l’escut, molts seguidors del Congost es creurien que no és una impostura, sinó una reacció pròpia d’un esportista que té un vincle afectiu amb l’entitat que va més enllà dels diners que cobren per la seva fitxa. La presència de jugadors d’altres països i continents és bona, però hauria de ser més selectiva. El ‘miracle Manresa’ enguany és menys americà.