La crisi que ve

No obstant l’actual auge de l’activitat econòmica, es percep una sensació d’insatisfacció generalitzada, que està perfectament justificada, perquè la renda que es genera no arriba a la major part de la població. Això no hauria d’estranyar ningú, sabent que el sistema capitalista, en què es basa la nostra organització econòmica, no té com a objectiu l’equitat, sinó que sempre tendeix a l’acumulació de capital en poques mans. Les dades són clares: mentre l’1% de la població espanyola més rica posseeix un 24% de la riquesa total, entre el 50% més pobre únicament tenen el 6,7%.

Més que escandalitzar-nos davant d’aquesta immensa desigualtat, caldria iniciar un camí per a la transformació del sistema, però la tendència dels resultats electorals no és positiva per a les opcions que ho proposen, tot el contrari, sembla que ens porta a un predomini de les ideologies que reafirmen la puresa del sistema capitalista, amb la disminució de l’estat del benestar.

El mateix capitalisme que manté els privilegis d’una minoria a costa de la majoria de la població i que no és sostenible, ja que es basa en el malbaratament de recursos i la destrucció del nostre hàbitat, a més, és un sistema inestable, en què indefectiblement es produeixen crisis després de períodes d’auge econòmic.

Actualment, els beneficis empresarials són molt alts, les borses cotitzen en màxims, les expectatives són molt positives, hi ha confiança i s’inverteix... Aquestes situacions, però, són les que produeixen vertigen en els mercats financers i, per qualsevol causa, com la incertesa internacional, el desinflament a borsa de les empreses d’IA…, canviaran les expectatives, baixarà la borsa, disminuirà la inversió i el consum, tancaran empreses, creixerà l’atur... i entrarem en crisi.

Llavors, l’actual sensació d’insatisfacció es convertirà en un malson per a les classes populars, que són les que sempre rebem les conseqüències en aquest sistema econòmic injust.