Desmemòria col·lectiva

Són temps estranys i convulsos aquests que estem vivint, sobretot des que va canviar l’inquilí a la Casa Blanca. Els signes que fa un any i mig eren tímids intents d’alguns nostàlgics de rescatar les bonances d’un passat millor, avui són una amenaça amb totes les lletres per a una democràcia que, encara que construïda sobre fonaments qüestionables, és la democràcia que tenim. De moment, funciona força millor que Rodalies ...

És una realitat innegable que avui, la moda de reciclar el franquisme que promouen tota mena de col·lectius, associacions, fundacions i persones a títol individual, seguint l’estela de Vox, en una reivindicació obsessiva dels residus del franquisme per oferir solucions a tots els mals del món està guanyant un terreny que serà difícil de recuperar.

M’esclata el cap cada vegada que un polític obre la boca amb aquestes formes populistes i agressives que s’han convertit en el pa nostre de cada dia, dins i fora de la política. Tot s’encomana i ha costat molt poc escoltar converses de carrer, de cafeteria, de tren o d’autobús en les quals el personal compra el discurs d’odi, influenciat per líders autoritaris com Trump, Milei o Viktor Orbán, i de pas, idealitzen el passat del règim franquista.

És dur haver de reconèixer que, a causa d’una Transició sui generis, el franquisme ha sobreviscut tot aquest temps de manera subterrània en institucions, discursos i actituds socials. Cinquanta anys després, aquest llegat reapareix en clau contemporània i sense cap mena de complexos, desproveït de tota nostàlgia i carregat d’autoritarisme per tots els costats.

Aquest retorn té un nom i es diu Vox. El nou franquisme/abascalisme que, lluny d’amagar-se, normalitza discursos excloents i reaccionaris per presentar-se com el Don Pelayo que han de rescatar una Espanya decadent. No són una còpia: són el franquisme 2.0 inspirat en un model que té en Donald Trump la seva màxima expressió: populisme agressiu per mobilitzar les masses i malmetre els consensos democràtics. L’ús sistemàtic de la provocació, la confrontació constant amb els mitjans, la simplificació dels conflictes i la construcció d’un relat del poble contra les elits són una piconadora que trinxa tot el que troba.

Un neofranquisme que, diguem-ho clar, s’expressa en la política, però també en la cultura: la llengua, la memòria històrica, la diversitat sexual, el feminisme o el model territorial; no passa res per alt en aquesta estratègia de desplaçar els límits d’allò que és acceptable en democràcia.

Claríssimament, alguna cosa no hem fet bé quan no hem sabut traslladar de generació en generació un relat crític sobre la dictadura per evitar que el franquisme es banalitzés fins als extrems actuals. L’erosió del respecte institucional és evident com també ho és la d’altres valors democràtics elementals com el pluralisme i els drets civils que tant esforç (i vides) van costar recuperar. Aquesta desmemòria col·lectiva ens pot costar molt cara si no reaccionem aviat.