Articles impublicables

En tots els anys que he escrit en aquest diari mai se m’ha censurat cap escrit ni mai se m’ha fet cap suggeriment sobre la conveniència o no d’abordar cap tema. Es dona per descomptat que tots els que expressem la nostra opinió coneixem els límits que venen marcats per la legalitat i l’ètica, i amb això és suficient. Movent-me dins d’aquests marges he pogut ser tan crític com he volgut i en més d’una ocasió m’he manifestat fins i tot d’una manera políticament incorrecta, segurament menys vegades de les que hauria fet falta. Però he de confessar que, sense que ningú m’ho hagi demanat ni cap llei m’ho impedeixi, escric cada una d’aquestes columnes aplicant-me una rigorosa autocensura. Una autocensura que no ve marcada per cap d’aquells principis tan transcendents dels codis deontològics sinó per uns altres valors que a molts els faran riure, però que per a mi són sagrats. Els meus límits a l’hora d’escriure els aplico a temes menors i gairebé anecdòtics. A aquelles opinions que tots expressem en una conversa entre amics sobre qualsevol cosa de poca importància, però que si la diguéssim en presència d’algú altre el podria ofendre.

Si escrivís sense aquesta limitació, el ventall temàtic dels meus escrits s’ampliaria enormement i segur que concitaria l’adhesió de molta gent que compartiria el mateix parer. De vegades fins i tot riuríem molt, segur que sí. Però aquells judicis llençats a l’aire sense pensar en cap destinatari, sé que podrien ofendre alguna amistat que s’hi veiés retratada. I és pensant en elles, ni que només fos una, que em guardo la meva opinió al tinter. Vaig llegir no sé on que «ningú no parla de nosaltres amb tanta franquesa com quan no hi som». Ho podem comprovar en alguna reunió d’amics quan un s’aixeca per anar al lavabo i ho podem imaginar quan hi anem nosaltres. No es tracta d’hipocresia, tan sols de respecte. El mateix que em frena a l’hora d’escriure sobre algunes qüestions, sabent que cap article val el preu de fer sentir malament a un amic.