Si els veïns estan bé, totes estem bé

He llegit amb interès i agraïment l’article de Sebastià Suet del passat 21 de gener. Agraeixo especialment que posi paraules a un malestar que fa temps recorre els barris de Manresa: la sensació que el moviment veïnal ha perdut força, utilitat i capacitat real d’incidència. Obrir aquest debat és incòmode però necessari i urgent.

Vull començar també donant les gràcies a totes les persones que han dedicat i dediquen temps, energia i compromís a les entitats veïnals. Sense aquesta feina sostinguda, sovint invisible, la vida comunitària seria molt més fràgil. Ara bé, l’agraïment no pot substituir la reflexió. Avui la pregunta ja no és només quant temps donem, sinó com el donem, a qui i amb quins objectius.

Els barris de Manresa han canviat profundament. Les necessitats socials són cada cop més complexes i desiguals: dificultats greus d’accés a l’habitatge, precarietat laboral, problemes administratius que ofeguen la vida quotidiana, soledats no desitjades, famílies que viuen al límit i persones que no se senten part de cap espai col·lectiu. Aquesta realitat exigeix noves respostes comunitàries.

Davant d’això, cal dir-ho clar: les entitats veïnals, soles i amb voluntarisme, no poden assumir-ho tot. Coincideixo plenament amb el que apunta Sebastià Suet. Si volem comunitats fortes, cohesionades i inclusives, l’Ajuntament ha d’apostar decididament pel cuidar comunitari com a eix central de ciutat.

Això vol dir invertir en professionalització, dinamització comunitària i presència estable als barris. Vol dir reforçar equips de treball comunitari, facilitar processos participatius reals, acompanyar les entitats i no deixar-les soles davant problemàtiques que són estructurals. Vol dir entendre que la comunitat no es construeix només amb subvencions puntuals o discursos, sinó amb recursos, continuïtat i projecte polític.

Malauradament, el que estem veient amb l’actual govern municipal va en la direcció contrària: reducció d’hores de dinamització, menys suport comunitari i una aposta molt limitada per aquest model de ciutat. I això no és neutre. És una decisió política.

Per mi, fer comunitat avui vol dir preguntar-nos constantment: qui queda fora? què estem disposats a canviar nosaltres perquè ningú quedi fora?

Perquè al final, la pregunta clau no és si les entitats veïnals estan bé, ni tan sols si funcionen. Per mi, la pregunta és molt més senzilla i molt més radical: els nostres veïns estan bé?

Si no ho estan, no ens enganyem: ningú està bé. Ni els barris, ni la ciutat, ni la convivència, ni el futur que diem voler construir.

Aquest és el debat que obre l’article de Suet que ja no podem continuar ajornant.