Les clientes ja no tenen peus

Passo sovint per davant d’un local tancat que anuncia «Especialitats a l’ast». No productes comuns: especialitats. Segurament el van obrir amb la il·lusió d’utilitzar la rostidora amb tota mena de viandes per donar a l’establiment un segell distintiu. No sé si, en la pràctica, va ser, simplement, un lloc on comprar el pollastre dels diumenges. Normalment, és així; la gent vol el que vol.

«Especialitats» és una d’aquestes paraules que han passat de moda, l’última supervivent d’un llenguatge comercial que era l’expressió d’una època i d’una mentalitat. El Francesc Comas (recentment reconegut amb la Medalla de la Ciutat de Manresa, merescudíssima, inapel·lable, tant com la del seu antecessor en rebre-la, el Joan Morros, justificadíssima, inevitable; Manresa ha fet justícia en poques setmanes a dos fonaments de la ciutat) recollia dissabte en el seu article a Regió7 un fulletó de publicitat d’una bolera de 1952 que era tot un compendi de sociologia pràctica. Cal reproduir-lo en castellà, perquè només el castellà pot assolir aquestes cotes de prosòdia polsosa: Señor, señora; diviértase jugando a los bolos en un ambiente deportivo y de selección en la mejor instalación deportiva de la província de Barcelona. Esmerado servicio de Bar Americano.

Insuperable. Els cambrers que serveixen a l’espanyola encara et diuen «caballero» amb cara de pòquer, però aquest llenguatge és inimaginable en la Catalunya del 2026. Les «especialitats» als anuncis de bars i restaurants en van ser el darrer cop de cua. I el que em fascina és que aquell tracte d’exquisidesa de 1952, aquella promesa de fer-te sentir com un Habsburg en un hotel de la Riviera, es dirigia a gent extremadament humil sotmesa a una dictadura que feia pudor de peus i on calia treballar com una mula per, només el diumenge, arreglar-se una mica i sortir a gastar tres pessetes en uns establiments que s’anunciaven com si fossin per a aristòcrates però que el que oferien era de caliquenyo.

En una societat extremadament vertical, la relació entre establiment i client també ho era. Als seus peus, senyora clienta, avui mana vostè. Afortunadament, la llibertat i el nivell de renda ens han horitzontalitzat. Compareu amb el llenguatge amb què els establiments que ens fotran un cop de canya per una degustació de quatre tapes s’adrecen avui a nosaltres, afortunats ciutadans d’un país benestant i ple de drets. Ara és millor, però el contrast és ben curiós. Ah: reserves, a la web.