Més enllà de la desgràcia

Els ciutadans sotmesos a la tortura ferroviària diària, els patidors del desgavell continu, sovint es consideren ciutadans de tercera categoria. Segurament és cert. La mare de tots els desastres amb els trens, amb víctimes incloses, els determina la vida, la feina i els desplaçaments de tots ells.

Però hi ha algú potser encara en pitjor situació. Serien una mena de ciutadans de quarta. Els plànols de Catalunya projectats aquests dies als mitjans, amb unes línies de tren en color vermell d’incidència o talls en el servei, mostren una altra realitat no observada a primer cop d’ull: la falta de servei ferroviari a tants llocs.

Aquesta mena de triangle irregular on vivim els catalans mostra un quadrat gran ocupat per bona part de la província de Lleida i el nord de la de Barcelona. Més amunt de Manresa i cap a l’esquerra s’hi mostra una superfície del país deixada. Excepte la línia de FGC fins a La Pobla de Segur, hi ha uns ciutadans per als quals agafar un tren és una (no) opció. I amb uns serveis de busos impropis de països desenvolupats, només els queda el cotxe, tan criticat pels «woke».

La tendència d’alguna progressia, sobretot dels sectors més naïfs, és promoure l’ús del transport col·lectiu en qualsevol circumstància i titllar egoistes els que van sols amb cotxe a tot arreu. Amb els serveis públics quasi en fallida caldria deixar aquest discurs viciat i frustrant per a quan hi hagi uns nivells de mínima dignitat i eficàcia.

A Barcelona i la metròpoli envoltant hi ha un problema de mobilitat tendent a l’horror. Anar-hi (o sortir-ne) per terra és com entrar en una gran cova negra plena d’amenaces. Descartada l’opció en tren per raons òbvies, pujar a un bus és una experiència immersiva, massificada i lenta. Una ciutat sense mobilitat adequada és un monstre a evitar.

Les mancances estimulen les capacitats per força. Tota la vida organitzada amb una única opció (el vehicle particular) et permet viure i moure’t de forma eficaç i complaent. Llevat de quan escrius «Barcelona» al navegador. Aleshores (quasi) és com entrar a Delhi. A Los Angeles ho tenen més clar. No hi ha trens, no hi ha busos ni transport públic com ens el venen aquí. En molts barris no hi ha ni voreres per caminar. Molts californians fa dècades que no van al «downtown» angelí. Consti que no és un món idíl·lic perquè les autopistes de dotze carrils són una trampa gegantina. Però almenys ningú els enganya amb promeses i excuses.

Sempre he pensat en la importància dels detalls. Aquestes setmanes amb els noticiaris plens d’imatges de vagons i combois buits, veure’ls massivament pintats pels grafiters, barbaritzats d’una forma obscena, és la prova definitiva que som en mans d’irresponsables. No saben ni custodiar el material disponible de nit. I després, alguns maldaran del centralisme madrileny.