Català per a pixapins

Té nassos el guirigall que s’ha muntat arran de les declaracions que el jove de Banyoles, l’Oriol Porxas, va fer a TV3 des de l’estació de Girona enmig del daltabaix de Rodalies. La tribu de Manresa no va poder evitar clavar la mirada en el gorro del Pont Aeri que lluïa el denunciant del desconcert, mítica discoteca que durant uns anys va convertir els terrenys de Can Poc Oli en la versió manresana de can seixanta; però el que ha fet mullader no ha estat el que l’Oriol duia al cap, sinó l’expressió de “can pixa i rellisca”, que el personal de la Catalunya interior estem farts de sentir i emprar col·loquialment; de fet recordo a l’enyorada tieta Enriqueta, la planxadora de la plaça de sant Ignasi malalt, fent-me riure de ben petit utilitzant aquesta expressió i d’altres com, això és can penja i despenja, sembla ca la Quica o el carro va pel camí del pedregar, amb les pageses de la plaça de l’Ajuntament a les que engegava a pastar fang quan el genero no li feia el pes.

Vet-ho aquí que als pixapins, com anomenem des d’aquí als de Barcelona altrament dit can fanga, els ha fet gràcia això de carregar els neulers amb la frase viral i n’han fet un gran mullader; entremig d’aquesta olla de grills i el sidral que tenim muntat amb rodalies, el cacau de la sanitat pública i l’orgue de gats a ensenyament, només per esmentar-ne uns quants que haurien de fer amagar el cap sota l’ala a tota aquesta colla que ens volen aixafar la guitarra, i no hi ha manera que afluixin la mosca amb Catalunya, ja veieu el que ens fa moure i ens fa riure; és ben bé que això del Polònia, els Oscars i el Marc Giró està molt bé i queda molt modernillo, però en el fons aquí sempre serem fills del Joan Capri i la Mari Santpere; així no és d’estranyar que quan s’ajunta la fam amb la gana, de sobte descobrim que tenim recursos lingüístics propis per dir les coses pel seu nom. No fer tot el que calgui per continuar parlant clar i català, vol dir que ens hem begut l’enteniment i estem convertint l’idioma en una anècdota que, ves per on, ara fa riure i ens fa caure simpàtics, però acabarà fent-nos caure de l’alçada d’un campanar.

No girem rodó, que aquesta expressió definitòria de la frustració col·lectiva que patim aquí a can garlanda, ho hagi petat en tots els mitjans i xarxes socials, fa més por que una pedregada i ens hauria de caure l’ànima als peus; és la mostra de la salut actual i el desconeixement del català més nostrat, que acabarà com el rosari de l’aurora. Per buidar el pap, en penso en una que potser també els faria gràcia i explicaria el desgavell d’aquesta olla de cols on vivim, i on la classe política pixa fora de test per acabar fent un pa com unes hòsties: Això és una casa de barrets, ja som al cap del carrer.