El tren d’ahir, el tren de demà

«Mirant un mapa de la xarxa ferroviària de Catalunya es podria tenir la impressió que la capital del Bages gaudeix d’una posició privilegiada dins el sistema de comunicacions ferroviari de Catalunya [hi ha una línia de doble via de Renfe i una d’una sola via de FGC]; però aquesta impressió es constata com a falsa tan bon punt que s’esdevé usuari d’algun dels trens que circula per Manresa. De fet, tan sols posant en relació els horaris amb les distàncies que els trens cobreixen, es desprèn que es tracta d’un servei ferroviari que presenta grans mancances. En termes de temps, de fet, la línia Barcelona – Manresa de la RENFE ha canviat ben poc des que fou inaugurada 150 anys enrere».

Aquest paràgraf entre cometes apareix al web de l’Ajuntament de Manresa, un espai d’informació al ciutadà. És, de manera sorprenent (o potser no tant), una explicació crítica d’un servei públic, operat per empreses públiques (de l’Estat) en una ciutat de 80.000 habitants, amb una àrea d’influència que fàcilment es podria situar entre 300.000 i 400.000 habitants, amb una indústria potent i amb potencialitat, que podria donar sentit als trens de mercaderies.

Com tot a la vida, una realitat va canviant per altres realitats. No estem en un món d’imatges fixes. Tot és variable i hem de fer-nos adaptables. La tecnologia, els avenços, les necessitats socials i econòmiques... eren unes el 1859, quan van arribar els primers trens de Terrassa fins a Manresa, i ara en són unes altres. Aleshores, l’emergència de la industrialització tèxtil exigia el tren i el simple fet de poder-hi fer el transport a l’engròs era una solució. Avui, amb la configuració de la gran Barcelona industrial i de serveis i la mobilitat com una resposta a la diferència que hi ha entre el lloc de treball i l’espai de residència, el tren juga un altre paper. I el temps, els minuts, els segons, hem entès que ens correspon gestionar-lo com a individus. Ens el mirem amb recel i sentit de propietat.

I el tren de Manresa s’ha adaptat poc. Continua amb una imatge fixa, si no de fa 150 anys, sí com a mínim dels últims 50. I han passat tants anys sense posar-se al servei de les noves necessitats, que ara, ens serveix de poc. El problema no rau a guanyar quatre minuts de recorregut, ni en el fet que, per sorpresa, estiguem pagant els plats trencats d’una aturada del sistema per la força dels maquinistes -això són incidències puntuals en una línia temporal llarga-, el gran problema està en el fet que ningú es planteja que aquesta línia R4, com a mínim en el sector Manresa-Terrassa-Barcelona, hagi de sortir de la concepció actual que en tenen polítics i tècnics. La necessitat és pensar en un sistema que sigui negoci per a mercaderies i àgil i ràpid per als passatgers. Oblidin el tren d’ara, pensin en un tren segle XXI.