El dret a no emigrar

Tothom coneix algun o alguna profe de secundària. A Catalunya som gairebé 60.000 i si no fos pels fills i filles de la immigració recent, que omplen les aules i els patis de les nostres escoles i instituts, milers d’aquests titulats universitaris hauríem de dedicar-nos a feines menys qualificades o marxar del país. És un altre efecte indirecte però positiu de la immigració sobre el nostre mercat de treball. La raó és que no es diu prou que la incorporació de persones vingudes de fora a la nostra economia i a la nostra societat crea i manté moltíssims llocs de treball «de qualitat» (ocupats, per cert, majoritàriament per persones nascudes aquí), des de feines especialitzades i quadres intermedis a empresaris o funcionaris diversos.

Que més de 150.000 persones, catalans i catalanes de fet, puguin ara regularitzar la seva residència al país no és només una qüestió d’humanitat sinó també de pragmatisme financer, perquè un cop reconeguda la seva residència, totes aquestes persones tindran l’oportunitat de treballar amb contracte i l’obligació conseqüent de pagar l’IRPF (l’IVA l’han pagat sempre). Contribuiran, així, a finançar l’educació que reben els seus fills o la sanitat a la qual tenen excés (si l’ajuntament de torn no es nega a empadronar-los, clar). Oposar-se a aquesta regularització no és només injust i cruel sinó també absurd en termes estrictament comptables.

A hores d’ara ja ningú que sàpiga comptar pot negar que a Europa sort n’hem tingut de la immigració, i que si algú ha salvat Catalunya -la nostra economia, la nostra estructura demogràfica, la nostra pagesia, la nostra gent gran, la nostra sanitat, els nostres bars!, el Barça!!- ha estat precisament la immigració. Però entendre això és perfectament compatible amb pensar que calia créixer, sí, però menys i més a poc a poc. És un punt de vista discutible però perfectament legítim. La qüestió, la línia, no és en voler o no aturar o alentir el creixement demogràfic com en com et planteges fer-ho. L’estratègia més estesa arreu del món és la limitació de la llibertat (de moviment), el tancament fronterer i la repressió, amb les tràgiques conseqüències també prou conegudes: tanques i murs, naufragis, batudes policials, centres d’internament, persecució i racisme.

L’altra opció és la defensa efectiva i doble del dret a emigrar i a no emigrar, a no haver de fugir de la terra on s’ha crescut. I això implica sobretot garantir dues coses als països d’origen: una economia que creï feina i riquesa i una democràcia (amb dret d’associació, de vaga, de manifestació i a la llibertat d’expressió) que permeti repartir raonablement aquesta riquesa. I sabem també, perquè a nosaltres ens ha anat bé, que un dels factors que fomenten aquest creixement econòmic és el comerç internacional. El que preveu el tractat de la UE amb el Mercosur, per exemple.