Va de principis

La paraula «principis» pot indicar els valors en què una entitat, associació, empresa o religió fonamenta la seva actuació; en les persones, la seva conducta es basa en uns principis que tindrien de ser immutables, llevat que segueixin els postulats marxistes, facció Grouxo, que deia: «Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc altres». De totes maneres, m’agradaria badar, avui, en relació amb una altra mena de principis. Sense voler ser destraler ni passar del cinisme al sarcasme, es pot badar, de manera contemplativa, en un altre tipus de principis.

Fa uns anys en una conversa d’aquelles, de l’estil de com va de malament el món, un monjo, i savi, em va comentar un dels principis que pot explicar, en gran part, les deficiències i incompetències observades en els àmbits empresarials, en la funció pública, entitats educatives i universitàries, en general, en totes les organitzacions, em refereixo al principi de Peter; exposat, a la dècada dels seixanta del segle passat, pel Sr. Laurence Peter, pedagog canadenc, gran observador i amb un bon sentit de l’humor.

Què ens diu el principi de Peter?, perquè dues coses; la primera, que a llarg termini i de manera evolutiva tot lloc de treball l’ocupa una persona que és incompetent per desenvolupar aquesta funció de treball; la segona, que el treball, les funcions efectives de l’empresa, les realitzen aquells treballadors que, encara, no han arribat al seu nivell d’incompetència. Una situació que ha de donar feina a les unitats de recursos humans que, en aquest casos, haurien d’ajudar a situar l’incompetent al seu nivell adient de competència laboral.

Amb aquest punt de partida, Scott Adams va fer una derivada del principi de Peter, el «principi de Dilbert», en què apunta que les persones incompetents són elevades a una categoria superior del lloc de treball per tal d’evitar les conseqüències de la incompetència; en català en diríem: un xut amunt, o oferir una menjadora, igual que els nostres companys animals no autoanomenats racionals. Hi ha persones, poc empàtiques i amb poc sentit de l’humor, que neguen aquesta derivada. Però només cal ser un xic observador per a afirmar que el principi de Dilbert no és tan freqüent com el de Peter; pel fet que no hi ha menjadores per tothom, malgrat els casos es donen o s’han donat.

Bé, doncs potser caldria premiar als professionals més eficients millorant el seu salari i no facilitar ascensos, en l’escala laboral, que propiciïn la incompetència o inclús el patiment per la persona situada en un càrrec que, si n’és prou conscient, el fa patir.