Canvi de paradigma

Portem massa anys, amb unes maneres d’entomar els reptes, molt propis d’un país mediterrani. Va sent hora de canviar de paradigma i mirar cap altres latituds, penso en el centre i nord de la UE. Per raons d’estudis i professionals, la meva llarga estada a Suïssa, em va permetre captar l’essència d’una política i gestió seriosa, planificadora i duradora.

És el que vaig implantar a l’ajuntament, durant els quaranta anys de vida municipal, en estreta col·laboració amb l’arquitecte municipal i altres tècnics contractats. Tota obra d’infraestructura, havia de ser llargament planificada, programada i dissenyada per donar les funcions requerides, però sempre amb especial prioritat a la qualitat dels materials, a la seguretat i fortalesa, pensada per durar molts i molts anys.

Cert que hi havia qui considerava exagerades algunes obres, però molts anys després, cap mur ha caigut, cap barana s’ha trencat, cap carrer o plaça s’ha enfonsat. Mai es pot dir que tot està perfecte, però actuar sense presses, amb projectes molt ben estudiats i plantejats, aplicant un principi bàsic com el de «millor poc, però ben fet”, que no molt i de qualsevol manera, el resultat acaba sent el desitjat.

Perdoneu aquesta llarga introducció, però a la vista dels primers catorze mesos del Govern Illa, i de les circumstàncies que s’ha trobat, en tota mena d’infraestructures, queda clar que les coses s’han de fer a l’estil, del centre i nord de la UE, i deixar enrere la via mediterrània. Oimés quan el canvi climàtic ha arribat per quedar-se i complicar enormement totes les obres que no compleixin els nous paràmetres.

Per sort, tenim un govern farcit d’antics alcaldes/alcaldesses i altres càrrecs municipals que tenen clares les necessitats d’anar cap a grans planificacions i programacions, fugint de les improvisacions que han estat normals i habituals, en governs anteriors. Ara, en el Govern es parla de projectes a vuit, deu, quinze anys. I no, que també, per motius pressupostaris, sinó per la necessitat de fer previsions a mitjà i llarg termini.

No és presentable veure grans inversions en carreteres, vies de tren, depuradores, edificis, equipaments esportius, ets, i comprovar perills propers que poden motivar grans problemes en qualsevol moment. Com no es van fer franges perimetrals adequades, a totes les vies de trànsit? Com poden posar en perill vehicles i/o trens, caigudes d’arbres o de rocs? Per què no es va tallar la vegetació perillosa? Per què no es van posar malles protectores a marges i talussos? Podria allargar les preguntes, però queda clar que hi ha una altra manera de governar i gestionar l’acció de govern.

I aquest és el canvi de paradigma del que s’entén per bon govern. Planificar, programar i dissenyar les necessitats de futur, posant tots els mitjans humans, tècnics i econòmics, com perquè siguin els adequats i segurs. En resum, deixar la política dels nyaps, per assumir la de l’eficiència.