A ciutat, l’estètica no és luxe

Hi ha qui pensa que valorar l’estètica és una cosa d’artistes, de dissenyadors o, fins i tot un luxe superflu, un embolcall, i que només el fons és important. Que forma i fons són dues coses diferents i que l’aspecte exterior no diu res del que hi ha dins. Però l’estètica no és només aparença. És actitud, és llenguatge, i és sovint la constatació d’una manera de fer. Per exemple, un despatx professional que està ple de papers amuntegats, brut, mal il·luminat o mal organitzat, què ens transmet? Competència? Si la forma no és important, potser el fons no es treballa amb prou cura. Aquesta percepció és física, immediata. No ens la plantegem racionalment: la sentim. Si això ho traslladem a les ciutats, l’estètica, entesa com l’atenció a la forma, a l’harmonia, a l’ordre i a la bellesa, té efectes directes sobre com vivim, com sentim i com ens relacionem amb l’entorn. Una vorera trencada, una façana bruta, una plaça mal girbada o un mobiliari urbà malmès no són detalls menors, són senyals que indiquen si ens prenem la ciutat seriosament o no, i és un indicador clar de la cura que es té pel bé comú. Una ciutat poc cuidada no convida a quedar-s’hi, ni a visitar-la, ni a invertir-hi. En canvi, una ciutat que vetlla els detalls —per petits que siguin— genera benestar, confiança i autoestima col·lectiva. Perquè les coses ben fetes, ordenades i pensades amb una mínima sensibilitat fan que els espais siguin més humans, més vius, més saludables. Un espai bell pot ajudar a viure millor i a sentir-se millor. Cada vegada més, professionals de la salut mental alerten d’aquesta connexió profunda entre estètica i equilibri emocional. Entorns degradats poden fer-nos sentir insegurs, estressats o invisibles. Espais harmònics poden calmar-nos i, fins i tot, ajudar-nos a viure de forma més sana. L’estètica també cura. Per això és tan important entendre que aquest tema no és superficial. És estructural i és una aposta clara per la qualitat de vida. Una ciutat que es mira i es cuida, es respecta. I una ciutat que es respecta, fa que la seva gent també se l’estimi més. Per això, defensar l’estètica no és defensar l’aparença, sinó reclamar la dignitat de les coses: d’un banc de fusta, d’un carrer net, d’una plaça amb flors i d’una paret repassada de pintura. La deixadesa en l’aparença exterior sovint amaga una mancança interior. I a l’inrevés. Com més normalitzem l’espai deixat, trencat, brut o lletjot, més difícil serà exigir millores reals. Potser no tothom té la mateixa noció de la bellesa i la lletjor, però segur que hi ha uns llindars, uns cànons, que una ciutat, un govern, ha de poder exhibir com els òptims. Una ciutat estèticament cuidada no només fa goig, fa bé. És obvi. Mentrestant, a Manresa, un con d’obra roman, des de fa mesos, a la teulada de la capella gòtica de Sant Marc, just al mig del millor aparador de la ciutat.