Marty el ràpid al país de la Renfe i la C-55

La velocitat és una cosa estranya, com van demostrar Einstein i companyia, i la sensació de velocitat se la fa cadascú. Tots ho sabem: poses un cotxe a 100 per hora d’un cop de gas i sembla que volis; però si vas a 200 per una recta molt llarga tardes pocs minuts a perdre la sensació de rapidesa. Malauradament, a la Catalunya Central no tenim cap carretera molt bona i molt recta per poder posar Einstein a prova. Si de cas, aquí podem desafiar Freud, a veure si tindria pebrots de pujar i baixar de Barcelona amb la Renfe i la C-55 durant unes quantes setmanes sense convertir-se en el pacient més greu d’ell mateix i de tots els seus deixebles.

La velocitat no és velocitat si no hi ha pauses, de la mateixa manera que la música no és música si no hi ha silencis barrejats amb les notes. Radiohead va combinar com ningú les dues coses i ho va petar. Lent, ràpid, lent, ràpid. Qualsevol director de cinema sap que una de les seves millors eines és el canvi de marxes, de la mateixa manera que aquesta columna no funcionarà si no troba una bona alternança de ritmes. Dic si no la troba ella, sí. Jo només soc un intermediari.

Però tot això, que fins fa poc era tan indiscutible com Einstein, ara comença a trontollar. Vegin, si no, una de les pel·lícules de l’any, «Marty Supreme». La cosa va de dir-li a la generació TikTok: «com que no podeu suportar que la veu d’una cançó tardi més de dos segons a entrar, i no podeu estar atents a res, aquí teniu dues hores i mitja de centrifugat visual embogit, sense pausa, sense treva, i amb un dels vostres actors preferits al capdavant, a veure si així no us despisteu». Les escenes de ping-pong, pura adrenalina, ens recorden que la part més difícil dels sensacionals efectes visuals de «Forrest Gump» van ser, precisament, els del tennis taula: van filmar-lo a ell movent-se com si jugués, van fer el mateix amb el contrincant, van unir les imatges, les van sincronitzar i, al final, hi van posar la pilota. En aquell llunyà 1994 va ser considerat una proesa. Ara, la IA ho deu haver fet sola.

El director, Joshua Safdie, resol el repte de la velocitat amb mestria, no se li pot negar. Però tants minuts a 200 per hora acaben neutralitzant la sensació de velocitat i convertint el ritme en un tam-tam rutinari i una mica atabalador. Amb una mica de Renfe o de C-55 no li passaria.

O sigui que, si «Marty Supreme» crea tendència, anem cap a un panorama cinematogràfic bipolar: Fórmula 1 contra pel·lícules coreanes de pla estàtic únic. Uff.