La neu és barcelonina

Dilluns al matí estava fent el mateix que un milió de catalans a aquella hora: escoltar la tertúlia de RAC1 mentre es treballa o es va cap a la feina (si es pot). La conversa més escoltada del país arrencava amb les queixes personals dels mateixos tertulians. Narraven des d’una inevitable òptica «barcelonacentrista» el seu horror a la zona alta de la C-16.

Jordi Basté, el conductor del programa i d’un cotxe, havia anat a Andorra (per feina). Fent el viatge a la inversa, es va lamentar dels sotracs enormes a l’Eix Pirinenc a l’altura de Martinet, baixant des de La Seu. Tal incidència viària i els enuigs viscuts per la resta dels convocats a l’estudi de la Diagonal els va permetre (o forçar) parlar dels problemes patits a les «seves» perifèries, les del post-Pirineu en aquest cas.

El director del programa matiner va reconèixer amb honestedat: «Només ens fixem en els problemes de Barcelona». De seguit, el polític Joaquim Forn es va lamentar de la mateixa odissea dominical per tornar a la seva casa metropolitana amb vehicle després d’un parell de dies de lleure a la segona residència. Mentre Màrius Carol, un ceretà de pro els dissabtes i els diumenges, afirmava que l’únic carril provisional entre el Túnel del Cadí i Berga està «ben fet perquè vas fent». En aquest punt, l’exconseller d’Interior ens va obsequiar amb un «xibòlet» (test de pronúncia per detectar els no autòctons) imperdonable per a un home de país: va mencionar la ciutat de Berga amb l’accent obert.

El meu admirat Carol, el periodista, va qualificar el sofert a Berga cada diumenge com un «pitote tremendo». Forn s’anava queixant de la «gent» que fa drecera a una benzinera per avançar uns metres. L’exdirector de La Vanguardia es va queixar dels culpables segons ell: «els dels esquís fan molta por». Per rematar-ho amb «ara em fotré a la gent en contra». Els culpables de tot sempre són uns «ells», una «gent» o qualsevol accepció refinada de la tercera persona del plural.

Sorprenia la seva autocomplaença com a passants per la C-16 farcida de sinistres per raons de lleure o gaudi. Ells són part central dels problemes generats a uns encara «més altres». Com si existís una invisible quarta persona (o dimensió) del plural humà. Són els ciutadans residents de forma permanent allà on passen tots els fugitius a estones de la Barcelona voraç i saturada. Un exemple verídic: un veí de Guardiola amb els seus pares ancians i decrèpits vivint a un pis de Cercs. Ha de baixar i pujar tres o quatre vegades al dia per cuidar-los. Hi ha dos dies i mig de cada setmana que no ho pot fer pels embussos.

Això sí, els batlles berguedans han fet una reunió més per mostrar el seu rebuig a la sinistralitat d’aquesta via ara maleïda. És la política dels placebos. Píndoles que no serveixen per a res, però costen d’empassar. Sort que són totes innòcues. I tots.