La marmota catalana

Hi ha setmanes que no passen, es repeteixen. Dilluns al matí, baixes al carrer amb el cafè encara discutint amb l’estómac i penses: «a veure què s’ha espatllat avui». No és pessimisme, és experiència. Obres el mòbil i, com qui consulta l’horòscop, mires l’estat de Rodalies. Incidència. Sempre hi ha una incidència. Si algun dia hi posa «servei normal», sospitaré d’un hackeig rus. I aleshores ho entens: no vivim en un país, vivim en un bucle. Vivim en un cau, el cau de la marmota. La setmana del famós Dia de la famosa marmota americana ha estat la metàfora perfecta. Però aquí la marmota no surt del cau per predir la primavera. Aquí surt per anunciar un retard de 47 minuts, o 47 anys, una comissió d’estudi o una taula de diàleg amb potes coixes o un finançament tan singular que resulta inexistent. Molt creatiu tot plegat. Tenim marmotes ferroviàries, que habiten a les catenàries i s’alimenten de «disculpin les molèsties». Tenim marmotes polítiques, espècie protegida, que cada quatre anys prometen el mateix amb veu solemne i ulls de PowerPoint. I després hi ha les marmotes de les infraestructures, animals mitològics: el corredor mediterrani, el finançament just, l’aeroport del futur… criatures que tothom ha vist, però ningú no ha tocat mai. El més català de tot plegat és que ens hi hem avesat. Ens queixem, fem broma, enviem mems al grup de WhatsApp i continuem. Som un poble amb una capacitat infinita per suportar l’absurd amb educació. Ens fan arribar tard, però demanem perdó nosaltres. Crec que no vivim el dia de la marmota. Nosaltres som la marmota. Potser el drama no és que res no funcioni del tot. El drama és haver convertit l’excepció en rutina. Que l’anormal sigui tan quotidià que ja no indigni, només faci mandra. Recordo un dia, que ben bé no sé quin dia era perquè l’emoció em torba el record del calendari, un dia en què tot va funcionar normal. Va durar només unes hores, però va ser unes hores extraordinàries. I així anem fent, com Bill Murray però sense banda sonora ni romanticisme: despertador, avaria, promesa, ajornament. Repetir. Tinc dues teories contradictòries entre si: una que diu que el show de la Marmota el van crear, inventar i promocionar inspirant-se en Catalunya. Però que la marmota no ho sap. Podria ser. No podrien haver trobat un mirall millor. T’aixeques, treus el cap i… naturament, te’n tornes a cau. Res de nou. I així cada dia. La segona teoria diu que la Marmota prové en realitat de Catalunya. És catalana. Va fugir als EUA escapant d’aquí, de la repetició catalana del dia a dia i que es va amagar dins un cau. Quan surt, no és l’ombra el que la fa reaccionar. Quan surt si s’ensuma que aquí estem com sempre se’n torna dins el cau. No en vol saber res. Què és el que faríem, cada dia, si poguéssim, tots els catalans. I les catalanes.