Vint anys i un dia

En uns moments en els quals Manresa va amb un coet al cul i ganes de passar via en un grapat de projectes per transformar la ciutat, l’amic Toni Galindo publicava en aquest diari les declaracions del regidor d’Habitatge i Centre Històric, Jesús Alonso, sobre el gran repte pendent; davant la sinceritat i realisme de les seves paraules, no puc dir res més que «olé tu!».

El Centre Històric, això que tenim delimitat entre la Muralla, la carreta de Vic, Sant Domènec i el riu Cardener, és un maldecap complicat, lleig, malgirbat, deixat i degradat; un nyap que no ha tingut projectes globals consensuats a llarg termini, comissionats amb continuïtat, visions estratègiques, empreses municipals amb recursos ni la unanimitat política que, com a tot arreu, posa els interessos personals promocionals per damunt dels globals. El que si ha tingut és la devastació que, al llarg de la història, el va deixar reduït a cendres materials i desolació humana; primer van ser les tropes borbòniques el 1713, durant la guerra de Successió per ordre directe del cabronàs Duc de Popoli, i després l’exèrcit napoleònic el 1811 a la Guerra del Francès per la humiliació patida a la batalla del Bruc, el que no deixa de tenir la seva conya en una ciutat que ara és capital de la francofonia; la deixadesa d’una burgesia manresana poc nostrada, molt agarrada i gens il·lustrada, l’oblit de les grans famílies industrials que van portar el modernisme Sant Domènec enllà, els cervells urbanistes del segle XX que es van beure l’enteniment enderrocant autèntiques joies arquitectòniques per construir pasterades d’una modernitat malentesa, o la indiferència de la inversió privada per part de les omnipotents constructores dels nostres temps.

El nostre Centre Històric no és antic com el de Vic, Girona o Solsona; en aquest tema, amb permís dels estimats amics de la C-16 amunt, podem compartir desgràcia i laments amb Berga. Tret del nucli central de l’Ajuntament i la Seu o quatre cantonades interessants, és lleig i vell; necessitat, més enllà de rehabilitar, d’enderrocar i esponjar; i això vol dir enfrontar-se amb el repte més gran de tots, mentre tot això s’endreça, es posa en solfa i es va executant, que en farem de les persones vulnerables que hi viuen?, o com engrescarem a les que haurien d’anar-hi a viure per fer-lo un model d’inclusió i convivència? Signo els vint anys que, com a mínim, diu el regidor Alonso que ens caldran i, com a les sentències llargues, hi afegeixo un dia.

Ara hi ha vint-i-cinc milions que són de vital importància, però no són la sopa d’all ni el desllorigador de la qüestió; el regidor té més raó que un sant, la feina serà llarga i es tracta, fet històricament força inusual, que la societat manresana aposti per Manresa.