Eurolliga - NBA, xoc cultural

Mentre que l’esport professional als Estats Units maximitza el benefici [econòmic], a Europa es cerca la maximització del resultat [esportiu]. Aquesta és la diferència essencial entre la cultura esportiva nord-americana i l’europea. És cert que a partir de l’última dècada del segle passat s’opera un procés d’americanització que transforma els clubs europeus en indústries de l’entreteniment quan adopten aquelles estratègies pròpies de les franquícies nord-americanes i converteixen el que era un joc esportiu en un espectacle. Els socis es passen a ser vistos com a espectadors a qui escurar i els partits esdevenen experiències monetitzables. Probablement, l’exemple més reeixit en sigui l’Eurolliga. Ara: si bé aquesta competició és un model d’èxit esportiu, no es pot pas considerar que també ho sigui econòmicament. L’NBA, que fa anys i panys que busca expandir-se en el mercat europeu i que ara recela de l’atractiu indiscutible de la competició europea, planteja de bracet amb una FIBA encara ressentida fusionar-se —annexionar-se— amb l’Eurolliga. L’argument dels dirigents nord-americans és, precisament, l’econòmic. Asseguren que la seva potència comercial i la seva experiència estratègica i de màrqueting farà que la competició i els clubs europeus passin a ser rendibles. Les primeres negociacions van acabar malament. L’Eurolliga ha rellevat el seu director general Paulius Motiejunas per Chus Bueno. És un moviment per acostar les posicions perquè Bueno havia estat 12 anys de vicepresident de l’NBA a Europa, Àfrica i el Pròxim Orient. Esclar que l’escenari ideal seria que l’Eurolliga i l’NBA s’entenguessin i no anessin a la confrontació. Però, és complicat. Perquè em sembla que l’anàlisi que fan, tant els europeus com els nord-americans, no té prou en compte que el xoc a què s’encaminen és de cultura esportiva. No em sé imaginar els aficionats dels clubs europeus deixant de xiular les derrotes i per passar a aplaudir el compte de resultats.