La grisor no és casa

Mai no he sentit un nen dir que el seu color preferit sigui el gris. Tampoc no tinc cap alumne que hagi dibuixat casa seva i després l’hagi pintat de color cendra i tampoc no recordo imaginar-me, de petita, casa meva així. Les casetes dels meus contes eren en Technicolor.

Les tres casetes dels porquets potser no garantien una seguretat tranquil·litzadora, però eren petits oasis de color. Per no parlar de la dels set nans o la platònica Villa Villekulla. Totes aquestes cases han estat la llar de molts de nosaltres i segur que ens han ajudat a imaginar-nos una vida adulta allà dins i anhelar créixer ràpidament per poder complir el que crèiem que era un dret garantit.

Aquestes altes expectatives que molts de nosaltres teníem se’ns han vist truncades per aquesta onada grisenca o, com als defensors d’aquest color els agrada anomenar. Antracita. L’onada antracita és aquí, estimats, i ha vingut per quedar-s’hi. Ja és patrimoni manresà.

Trobo a faltar les casetes del Poblenou que ara són pisos autoanomenats d’alt estànding de color blanc i negre. Entesos, no són grisos, però què passa si barreges aquests dos colors? Quan veig reformar una façana un sentiment agradable es remou dins meu, fins que hi veig escrit «Real Estate», llavors ja torno a baixar del núvol. Segur que la Pippi no hi viurà mai.

Sovint, surto de casa aclaparada per tanta notícia fosca i, si hi sumes que tot el que veig pel camí és monocromàtic gris, la meva fantasia, que tant necessito, es veu estocada i, amb ella, l’optimisme. Quan tot això mor i les cases comencen a semblar les dels dolents més malvats dels contes, el bon humor, l’amabilitat o la cordialitat es van dissipant. Lògic. Perquè el gris no fa caliu. El gris és neutre, el gris és «millor ho pinto així que si no em cansaré». És desvirtuar la comoditat. No és sofisticat, ni tan sols és esnob. És falsa seguretat. El gris no empara. El gris no és manta i, per descomptat, no és abraçada. El gris no és casa.