Oportunitats perdudes

Quina dècada, la segona d’aquest segle! Havia esclatat la crisi del deute i la pau neoliberal trontollava. Obama acabava de ser elegit president dels Estats Units. En diferents països d’Amèrica Llatina (Brasil, Equador, Uruguai, l’Argentina...) l’esquerra guanya les eleccions. Les institucions europees afronten la nova situació de forma suïcida i si no arriba a ser pel cop de timó de Draghi potser ara no tindríem ni Euro ni Unió Europea. L’any 2010, la gran manifestació Som una nació. Volem decidir oficialitza l’expansió sociològica de l’independentisme. L’any següent, arreu de l’estat la indignació es tradueix en acampades i en el moviment del 15M. Apareix Podem, que aconsegueix 61 escons al Congrés de Diputats, i a Catalunya es forma per primera vegada des de la guerra un govern obertament independentista. A Barcelona i Madrid són investides dues alcaldesses obertament republicanes.

I tot aquest corrent de canvi, fragmentat i contradictori, però potent i evident, coincideix amb el pitjor moment de la monarquia espanyola des de la seva restauració de la mà del general Franco. L’any 2012 Juan Carlos I ha de demanar perdó per una foto al costat d’un elefant mort; però aquest gest, lluny de restaurar la imatge de la casa reial, n’evidencia el patetisme i és només el principi d’una cascada d’escàndols, econòmics, sexuals i polítics, que posen contra les cordes tota la institució monàrquica. El rei va nu, també literalment, i tothom s’atreveix a dir-ho. Apareixen a la premsa informació, acudits i comentaris que fins aleshores eren amagats, prohibits o autocensurats. La crisi de legitimitat és tan profunda que fins i tot les Joventuts Socialistes recuperen públicament el seu republicanisme.

Si en aquells moments la nova i la vella esquerra espanyola, més l’independentisme català i els nacionalismes basc i gallec, haguessin fet front comú per impulsar un moviment unitari per la república, haurien pogut arrossegar al PSOE i fins i tot a sectors liberals de la dreta, i s’hagués pogut crear un corrent social prou ampli per a fer fora per sempre més els Borbons.

Però no. L’independentisme va prioritzar un referèndum d’autodeterminació que havia de portar a la república catalana, l’esquerra espanyola va creure que podia fer el sorpasso al PSOE, i al País Basc estaven massa enfeinats gestionant el post-ETA. Vam donar temps a la casa reial, a l’oligarquia i a l’estat profund per reaccionar, i ho van fer, forçant l’abdicació i la fugida del pare per protegir i impulsar el fill. A pilota passada i a la vista dels resultats, és evident que fou error desaprofitar l’oportunitat. Perquè si els que la defensen, la monarquia, és perquè saben que és un puntal insubstituïble, simbòlic i fàctic, del sistema de classes i del nacionalisme espanyol.