L’espanyol en un ‘capde’: tres escenes

Dissabte a la tarda. Cafeteria del carrer Fontanella de Barcelona. A una banda de la barra, una senyora de trets físics inequívocament andins i d’aspecte molt humil atén els clients vestida amb l’uniforme de la casa. A l’altra banda, una senyora caucàsica amb accent de Buenos Aires, molt empolainada, segurament de classe mitjana amb pretensions, espera per ser atesa. Entre l’una i l’altra hi ha uns quants graons de classe social, i entre els seus llocs d’origen hi deu haver, com a mínim, dos mil quilòmetres, la distància de Manresa a Varsòvia. Han coincidit en aquest instant a més de deu mil quilòmetres de casa seva, amb un oceà pel mig, però malgrat les moltes coses que les separen, la senyora presumptament portenya demana el que vol prendre i la senyora andina li respon amb la seguretat amb què ho faria si se li hagués adreçat la seva cosina. Parlen amb la mateixa naturalitat que si estiguessin al carrer on van néixer. És clar, ruc, em direu. Sí, ja ho sé, però a mi la força de l’espanyol no deixa mai d’impressionar-me. D’acollonir-me. Sobretot quan, tot seguit, jo demano un tallat en la llengua que s’ha parlat aquí durant mil anys i em temo el que passarà.

Al vespre, a la gala dels premis del cinema català, 16 dels 23 premis els guanyen pel·lícules en castellà.

Poques hores després, a Califòrnia, uns armaris amb casc juguen la Superbowl. A la mitja part, el xou musical més vist i monetitzat del món és protagonitzat pel portoriqueny Bad Bunny. Totes les generacions han tingut una música moderna banal per al consum de masses, i ara toca la més banal que s’ha vist mai, que és la que practica aquest senyor cantant com si s’hagués posat a la boca tot un ou dur i li costés desenganxar-se’l del paladar. Va fer tot l’espectacle en espanyol, inclosos els comentaris, tots de pura afirmació ètnica. Va fer enfadar Trump. Ho celebro. Això és poder. Però algú hauria de desenganyar el príncep del reggaeton: qui li dona poder no és ni la seva audàcia ni, per descomptat, la seva músiqueta. Qui li dona poder és el momentum d’una llengua.

A la cafeteria de Fontanella, la senyora no em va entendre quan li vaig dir tallat. Però no vaig haver de repetir ni traduir. Abans que tingués temps de fer-ho, una companya que tenia a pocs metres li va dir «un cortado». I la situació va fluir. Cap problema. Com passa sempre. Una vegada més, va quedar demostrat: estem fatal, però el digne i responsable és fer tranquil·lament com si no ho haguéssim notat. I llavors, ja no ho estem tant.