Petroli i poder

Els humans estem sobrepassant els límits físics del planeta des de fa massa temps, ja. Diferents estudis deixen clar que molts sistemes de la terra es troben ja en un punt de no retorn. Ens ho expliquen els estudis i els divulgadors científics i ens ho demostra la realitat d’un patró climàtic d’extrems que ens porta de la sequera més greu al diluvi universal.

Les grans conferències internacionals com la COOP -la darrera edició de la qual se celebrava just fa uns mesos al Brasil- finalitzava amb un vergonyós acord de mínims que balla al so de la música dels grans països contaminadors: seguim sense un compromís ferm per finalitzar el final de l’ús de combustibles fòssils, per exemple. I vet aquí que, tot d’un plegat, Veneçuela resulta esdevenir el país més inestable del món que requereix una invasió per salvar-la, quan, malauradament, ja fa més d’una dècada que el país està travessant un període d’inestabilitat política, econòmica i social de gran intensitat que ha desembocat en una situació complexa amb emergència humanitària inclosa.

Tenint en compte que aquest país és el que acumula les reserves de petroli més grans del planeta -molt per davant de l’Aràbia Saudita i el Canadà, que són les zones que van al darrere- i que els Estats Units ha recuperat l’ADN imperialista i invasor que el va fer néixer, s’entén a la primera l’objectiu clar per controlar les institucions i l’economia d’aquest país. O això o bomba va i aranzel ve. No s’estan d’històries, aquesta gent. I dic gent, perquè darrere d’en Trump n’hi ha molts més que alimenten aquesta visió supremacista nord-americana que sustenta l’America Fisrt.

Des del Vietnam, passant per la invasió de Panamà de Bush pare, a finals del 1989, fins a Iran, Somàlia o Bòsnia. Aquests són alguns dels països que han estat objecte de les intervencions militars dels Estats Units en el darrer mig segle. Estic segura que la voluntat majoritària de la societat és la de no participar en guerres, però el poder decideix d’esquena a aquesta voluntat, convertint l’estat d’estats en un dels països del món que més nacions ha atacat.

I mentrestant, el planeta crema i s’ofega. Parlem de democràcia i de drets humans, però continuem sostenint un model que necessita guerres, cops d’estat encoberts i pactes de mínims per garantir el flux constant d’energia barata que alimenta una prosperitat infinita de ficció.

Quan la geopolítica es mou al ritme dels barrils i no de les persones, la crisi climàtica deixa de ser una emergència compartida per esdevenir una oportunitat de negoci i dominació. I així, entre propaganda i interessos creuats, ens fan creure que la guerra és inevitable i que la transició ecològica pot esperar. Però el planeta no negocia, ni vota, ni entén d’aranzels: respon amb sequeres, inundacions i desplaçaments massius. Potser ha arribat l’hora d’assenyalar l’arrel del conflicte i deixar de disfressar-lo. Perquè sense justícia climàtica no hi haurà pau, i sense pau ...o hi ha futur.