El Portbou manresà i la Catalunya vikinga

Vents d’un nou temps climàtic (dramatitzats per la psicosi postDana) tornen Catalunya a la covid, Manresa sembla Portbou i una iniciativa europea porta maniobres de l’OTAN a Groenlàndia. El meu pobre cervell connecta els dos vectors i em trasllada a la fascinant història de l’agonia dels víkings a la gran illa àrtica: una lliçó històrica i una disfressa de carnaval.

Segons expliquen detalladament les sagues nòrdiques, el 982 Èric el Roig va ser desterrat d’Islàndia, poblada principalment per víkings del que avui és Noruega. Va decidir explorar les terres del nord que alguns mariners afirmaven haver vist uns anys abans i va anar a parar a Groenlàndia, on va tornar en una expedició posterior amb unes 500 persones deleroses de tenir terres pròpies. Començava l’anomenat ‘òptim climàtic medieval’ i la colònia va anar creixent fins a formar tres comunitats en tres punts del sud-oest de l’illa. Un segle més tard acollien, potser, unes deu mil persones. Van arribar a tenir un bisbat i desenes d’esglésies. Com a mínim dos vaixells anuals portaven cap a Europa ivori de narval i de morsa, molt valuós en un moment en què el subministrament des d’Àfrica estava compromès pel nou poder àrab. Diverses expedicions groenlandeses van arribar fins a l’Amèrica continental (sí, encara que sigui impossible desmuntar el clixé que Colom va descobrir Amèrica) i hi van crear petits assentaments que no van arrelar.

Els víkings van portar a Groenlàndia els animals de granja que eren la base de la seva economia a Europa, inclosos porcs i vaques, però la minsa coberta vegetal disponible amb prou feines permetia alimentar els xais i les cabres. Va ser possible amb grans limitacions fins que l’inici de l’anomenada ‘petita edat de gel’, el segle XIII, va reduir encara més les pastures, que ja no es recuperaven de forma natural un cop consumides. Consta que caçaven foques i que se n’alimentaven, però mai no van renunciar al model vital dels colons originals. Aquest va ser el seu gran error. En comptes de copiar les tècniques i la dieta dels inuits, als quals coneixien perfectament, van anar malvivint com a escandinaus. Al començament del segle XV la seva presència ja era residual. La comunicació amb Europa es va tallar i, quan danesos i noruecs van redescobrir l’illa al segle XVIII, ja no en quedava ni un.

Manresa agafa aires de Portbou i Catalunya ja no és un oasi de pau meteorològica. Caldrà triar entre adaptar-se o fer el víking, i no només per carnaval.