Procrastinació administrativa

Aquests dies, el caos de la Renfe i de Rodalies evidencien fins on arriba al nostre país la falta de cultura de manteniment. En el món públic, els decisors polítics tenen la temptació de creure que les conseqüències de la falta de manteniment les patiran no pas ells mateixos sinó aquells que els succeiran, i d’aquí que prefereixin «fer» (obra nova, nous serveis…) que no pas «mantenir» allò que ja existeix (quelcom que no llueix ni dona vots). Això explica que el servei de trens sigui tan lamentable, que les carreteres (N-260) i els carrers estiguin plens de sots, i que els jardins i l’arbrat públic sovint facin pena.

Si, a més, el deteriorament derivat de la falta de conservació no es veu, el problema encara s’agreuja més. Aquest sol ser el cas de serveis com el clavegueram (fins que no hi ha incidències no se li fa cas) o l’aigua (les pèrdues en les xarxes municipals poden suposar d’un 20% a un 60% de l’aigua que hi circula).

En canvi, en el món privat (el de les famílies, les entitats, les empreses, la gent…) s’és conscient que les coses requereixen un manteniment i que, si aquest es descuida, després hi haurà problemes i caldrà invertir més temps i diners en les reparacions que no pas si s’haguessin fet les tasques de conservació quan tocava.

En conclusió: caldria que tota nova obra o nou servei anés acompanyat del seu pla i pressupost de manteniment, i que aquest cost s’integrés automàticament als pressupostos de les respectives administracions.

Per cert, quelcom semblant passa amb la prevenció -que tampoc ven-. També n’anem curts, de cultura preventiva, i això és un mal negoci, perquè tant el manteniment com la prevenció es veuen com a despeses, quan en realitat són inversions que estalvien costos i disgustos futurs. Procrastinar no és mai una bona idea.