La indiferència engreixa

Fa uns quants dies, al taller de Filosofia on assisteixo rigorosament cada dilluns a MoMa Espai Cultural, vam parlar sobre la indiferència.

El professor Lluís Cerarols ens va mostrar la pintura de Brueghel Paisatge amb la caiguda d’Ícar, un quadre pintat des de la perspectiva de Dèdal, que veu com el seu fill Ícar cau a l’aigua i s’ofega perquè el sol ha fos la cera de les ales amb què volava, i la gent del seu voltant, ocupada en la feina que li permet viure i menjar, no fa absolutament res per salvar-lo.

La indiferència és la pesta d’aquest món. Tots estem tan preocupats mirant-nos el melic i queixant-nos de tot, que moltes vegades som incapaços d’humanitzar qui tenim davant nostre. Resulta més fàcil creure’ns un discurs on ens venen la recepta màgica per solucionar «els mals del món» que, curiosament, mai no provoquem nosaltres. Aquestes receptes facilongues ens sedueixen perquè no exigeixen autocrítica, només mà dura! Apel·len a les nostres parts més viscerals, ens fan reaccionar des de l’estómac, i generen sentiments d’enuig que ens allunyen dels valors espirituals característics de l’Europa moderna: la raó, la justícia o el coratge.

I els que no creiem en aquestes solucions dogmàtiques solem caure en la trampa de l’algoritme, i protestem còmodament darrere una pantalla triant la frase i la il·lustració que més ens encaixa. Creativitat i bon criteri sempre, això sí.

Ara que està tant en auge parlar de fer comunitat, fem-la de veritat, parem d’engreixar la nostra indiferència i, ja de passada, prou de persones vitamina i prou de meliquisme (concepte que apareix en el llibre de Joan García del Muro, Els convidats de pedra, també comentat a classe).

Cal actuar, lluitar contra aquesta «pesta» que en paraules de Camus «mai no mor ni desapareix, que pot estar adormida al llarg de desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les habitacions».

Aquesta pesta està ben desperta i els dilluns m’ajuden a no encantar-me i a plantar-li cara.