Odiar els catalans els surt gratis

La confirmació d’un mal latent no necessita justificacions. Argumentar que era inevitable no resol el problema. No guareix la malaltia. Més aviat irrita, sentir-te acusat de negligent davant tantes evidències com tenies. El retret per no haver fet res per evitar les greus conseqüències, tampoc serveix de gaire, si no és radicalitzar diagnosis enfrontades. Així, el ventall de conflictes és tan ampli que podríem, per exemple, reflexionar hores i hores sobre la ventada que va aconsellar el govern paralitzar el país, innecessàriament per a alguns, afortunadament per a d’altres que van veure caure arbres i teulades a tocar del seu cap. O podem recuperar la vaga d’ensenyants en defensa de les seves reivindicacions, com va trasbalsar famílies i carreteres, i el grau d’afectació que va tenir en l’activitat econòmica del país. És clar que el tema estrella, una setmana més, també podria ser el caos desfermat per la desballestada xarxa ferroviària de Renfe a Catalunya, el reconeixement desvergonyit (de no passar vergonya en dir-ho) del president del govern espanyol sobre la no inversió feta a Rodalies durant dècades, i l’afegit de la picabaralla entre els partits independentistes sobre la merda de ferrocarrils que voldrien assumir integralment o no cal. Com som! Els bascos ja tenen traspassades un munt de competències i s’atreveixen a pensar en una coalició entre els partits nacionalistes majoritaris, mentre els d’aquí encara passen per la fase d’insults i voler fer creure qui és, que la fa més grossa (Rufián menja a banda, perdó). Però si obviem tot l’anterior i desestimem parlar del Barça de Laporta, o de la malaltia que manté desaparegut el president Illa tot i els sidrals del darrer mes (ni una declaració tranquil·litzadora des del sofà de casa...), podríem provar de reflexionar sobre allò que ningú amb pes institucional no ha fet encara des que es va conèixer que una enquesta situa els «menas» i els catalans com els més odiats pels espanyols recalcitrants (odi: sentiment profund de malvolença envers algú. Un odi feroç, implacable, mortal. Tenir odi contra algú. Encegat per l’odi. Fer alguna cosa per odi contra algú. Paraules plenes d’odi. Repugnància profunda per alguna cosa). És allò que apuntava al començament: la confirmació d’un mal latent no necessita justificacions. Per dir, ni estudis demoscòpics no calen. Ho amplifiquen els mitjans de comunicació, i no ho dissimula l’argumentari que s’utilitza en les campanyes electorals a qualsevol punt de la geografia espanyola. El tema és que el problema no té argument que el justifiqui, i irritar-se tampoc condueix enlloc. El raonable seria combatre la mentida, la malaltia, per evitar greus conseqüències. Algú està fent res, que no sigui justificar-ho?