El dòlar o l’or

A finals de gener, el preu de l’or va assolir el seu màxim històric, superant els 5.600 dòlars l’unça. En els dies següents, el preu ha retrocedit moderadament fins a situar-se a l’entorn dels 5.000 dòlars. Aquesta correcció arriba després d’una etapa de fortes pujades, marcada per la pèrdua de confiança en el dòlar i per la por a què la política monetària i fiscal dels Estats Units segueixi sense corregir els seus profunds desequilibris.

Per entendre la dimensió real d’aquest moviment, cal recordar que l’or existent al món —custodiat en bona part a les cambres cuirassades dels bancs centrals— acumula un valor total de 35 bilions de dòlars. És superior al valor agregat conjunt de Google, Microsoft, Amazon i Facebook. L’or no és tan sols un valor refugi, sinó un actiu global que rivalitza amb les monedes actuals. El patró-or no és una relíquia del passat, com afirmava Keynes, sinó un sistema monetari que posa límits naturals a l’expansió incontrolada del deute. És un excel·lent antídot contra la inflació i les tendències neoproteccionistes de molts països. És l’alternativa natural al paper-moneda.

Les monedes fiduciàries només existeixen, com a sistema purament desanclat de l’or, des del 15 d’agost de 1971, quan Richard Nixon va abandonar la convertibilitat del dòlar. Aleshores, 35 dòlars equivalien a 1 unça d’or. Com hem comentat, ara són 5.000 dòlars. En poc més de 50 anys, el dòlar ha perdut el 99,99% del seu valor. L’or, en contraposició, l’ha guanyat.

Mig segle d’història monetària és molt poc en termes històrics; i en aquest període, el món ha patit crisis recurrents, inflacions sobtades i rescats massius que han erosionat la solidesa del sistema monetari basat exclusivament en la confiança. En la ingènua confiança que les autoritats mantindrien els pressupostos equilibrats, corregirien el deute públic i garantirien el valor de la moneda de curs legal.

Entre l’any 2008 i el 2022, el dòlar, en relació a l’euro, es va apreciar un 56%, mentre que l’or va guanyar un 94% de valor en relació al dòlar. Eren anys de recuperació després de la crisi del 2008, amb la sensació que es podria recuperar una certa disciplina fiscal i monetària. Però entre el 2022 i el 2026, el dòlar va acumular una depreciació del 15%, mentre que l’or es revaloritzava un 211%. Aquest canvi radical reflecteix la resposta dels governs a la crisi de la Covid-19: una expansió descontrolada de la despesa pública i del deute, sostinguda per bancs centrals disposats a tot per garantir el finançament dels Estats.

En aquest context, la nominació de Kevin Warsh ha canviat les expectatives del mercat. Els Estats Units mantenen un dèficit del 8% del PIB i un deute públic del 120%. Els inversors temien que la Fed acabés monetitzant aquest deute, alimentant la depreciació del dòlar. Però Warsh representa l’opció contrària: algú capaç de plantar cara a l’excés fiscal i de defensar el valor del dòlar, encara que això impliqui tensions amb la Casa Blanca.

La caiguda del preu de l’or a inicis de febrer s’explica, per tant, per aquesta raó fonamental. L’anunci, per part de Donald Trump, de nomenar Warsh com a futur president de la Reserva Federal, en substitució de Jerome Powell que deixa el càrrec. Warsh és considerat un defensor ferm de la disciplina monetària i de la necessitat de limitar l’expansió del balanç de la Fed. Creu que el banc central ha de centrar-se en estabilitzar els preus i l’ocupació, i no en suavitzar les conseqüències d’un dèficit federal descontrolat.

I és aquí on es reforça la connexió fonamental entre l’or i el dòlar. El sistema monetari global funciona, en el fons, com una relació de rivalitat entre dues possibles opcions: el dòlar o l’or. Quan el dòlar es manté fort, l’or baixa; quan el dòlar s’afebleix, l’or puja. L’or continua sent l’alternativa natural al problemàtic i inestable sistema de paper-moneda, un sistema governat pel dòlar com a principal moneda de reserva internacional.

L’or és l’únic actiu financer que no és el passiu de ningú. Quan algú té or, no depèn de la solvència d’un govern ni d’un banc central. En canvi, el paper‑moneda —com el dòlar, l’euro o qualsevol altra— és sempre un passiu del banc central que l’emet. El seu valor depèn de la gestió de la política monetària, la serietat del govern i, en últim terme, la disciplina fiscal. Si aquesta confiança es trenca, el paper‑moneda es deteriora. L’or no té aquest problema. Per això, quan les monedes fiduciàries fallen, l’or es converteix automàticament en el refugi i en l’alternativa natural.

Quan un inversor compra un bo, adquireix el passiu d’un Estat; quan compra accions, adquireix el passiu econòmic d’una empresa; quan obre un dipòsit bancari, finança el passiu d’una entitat financera; però quan compra or, no hi ha contraparts, no hi ha risc de fallida, ni promeses incomplertes.

En un món en què el paper-moneda depèn de la credibilitat dels bancs centrals, i en què aquests sovint es veuen pressionats per finançar dèficits públics insostenibles, l’or actua com un recordatori incòmode però necessari de l’alternativa existent amb un sistema sòlid i estable.