En estat d’alertes

Una botiguera es queixava l’altre dia de l’elevada crispació que d’un quant temps ençà nota en alguns dels seus clients. Més del que podia considerar-se habitual, deia. Potser només és una sensació, però el clima crispat es nota també en el vent que aquests dies fa espetegar persianes, renova involuntàriament el mobiliari urbà i remou el fullam com si s’hagués d’acabar el món. O alguna cosa així se’ns fa entendre quan el mòbil brunzeix com un condemnat perquè les autoritats competents ens recordin la nostra petitesa, la fragilitat de què estem fets. Potser és el so més adequat per a aquests temps d’alertes i convulsions, en què el més miserable fregadís ens converteix en persones nervioses i espantadisses.

A Santpedor han donat un exemple d’aquesta histèria personal i instransferible a què ens empenyen les misèries col·lectives. L’entrada a traïció d’un regidor del partit de l’orriolsderipoll va generar un enrenou considerable, símptoma dels temps que corren i un tastet del que ens espera al terròs quan les municipals dictin sentència. És una conseqüència de l’estat d’alerta en què vivim, al qual ens encaminen amb eslògans d’un tot a un eruo i plens d’una ignomínia que només una comprensió lectora acostumada a nedar tan sols en la superfície de les coses pot donar per admisibles. I cal estar alerta, ens repeteixen en tots els missatges que emeten els canals oficials i els oficiosos: l’estat d’alarma és on millor es mouen els que fan de les pors una arma de destrucció col·lectiva i de la qual treuen un rendiment que no és només simbòlic.

Estem preocupats pel vent i la pluja, pels trens i les corrupcions diverses amb què la política s’entesta a fer-nos-en descreure. Estem pendents dels col·lapses de territoris sencers plens de gent innocent, de països que intenten sobreviure a l’ombra de col·losos amb somnis imperialistes. Estem al cas dels accidents i agressions amb què ens inunden les xarxes socials de rendiment instantani. Vivim en una constant desafecció i desconfiança, tot i que les grans xifres macroeconòmiques neguin una vegada i una altra que el temps sigui de crisi tangible.

Crispats, anem a les botigues on les dependentes s’esgarrifen de les males maneres amb què alguns clients volen ser servits, ara i aquí, com si els seus arguments fossin inqüestionables. Ens calen grans dosis de relax. Unes vacances llargues, plenes, reparadores, per oblidar-nos que som molts i cadascú és un món.