La síndrome NFL i l’esport de culte

A partir de l’1 de gener del 2001, les partides de tennis taula van passar a jugar-se a 11 punts. També les pilotes van augmentar de diàmetre. Amb la primera mesura, es pretenia guanyar en emoció i, amb la segona, alentir els intercanvis de cops . Amb aquestes dues modificacions gruixudes, la Federació Internacional creia que el tennis taula guanyaria atractiu, que les televisions s’hi abocarien i que es convertiria en un esport popular. Aquells canvis van transformar el tennis taula. Les partides sempre s’havien jugat a 21 punts al millor de 3 jocs o, en els tornejos majors, al millor de 5. També es van escurçar el nombre d’enfrontaments dels partits per equips. Del clàssic (Swaythling) 3 contra 3 al millor de 9 dels homes (les dones jugaven amb el format Corbillon, de 2 individuals, 1 doble i 2 individuals), es va passar a sistemes reduïts, de 5 o 7 partits. L’objectiu era sempre el mateix, que no s’allarguessin tant (unes 4 hores els més disputats) perquè així les televisions els programarien. La qüestió és que retransmeten tant poc tennis taula com abans i tant o més tennis com sempre, sense que aquesta darrera federació hagi hagut de modificar el sistema de puntuació ni el nombre de sets per escurçar la durada dels partits. Al contrari, la semifinal de l’Open d’Austràlia entre Carlos Alcaraz i Alexander Zverev, de 5 hores i 27 minuts de durada, es considera una fita tennística, i ho és.

La final de l’NFL de fa una setmana va tenir una audiència mitjana de 124,9 milions de telespectadors. Va quedar una mica per sota de la de l’any 2025 (127,7 milions). No sé si tots sabien qui jugava, qui va guanyar i per quin resultat, però estic convençut que tots saben que Bad Bunny va actuar a la mitja part. També recordo un cantant que es reivindicava de culte alhora que es queixava amargament dels pocs espectadors que venien als seus concerts i els pocs discos que venia.  n