Cel·lofana i estossecs? No, gràcies!

Podríeu portar els caramel·lets desembolicats de casa, si us plau? Una alternativa també podria ser anar a la farmàcia i comprar-ne uns que van en una capseta de cartró i sense embolicar. Això, sí: mirar de portar la capseta en un lloc fàcil i assequible per estalviar-nos el soroll de remenar per la bossa de mà. Sala petita del Kursaal. Llum tènue convidant a fer silenci i a la introspecció. És un monòleg. Apareix l’actor i diu la primera frase. Silenci dramàtic. I el fru-fru de la cel·lofana, que en cinema es fa servir per crear el so d’un foc cruixint, comença a sonar. Com el foc que em crema a mi per dins. Algú ja ha tret el primer caramel. Al minut 1 de l’espectacle! De debò? I dura i dura i dura. Ara el desembolico, ara me’l poso a la boca, i ara vaig rebregant el paperet allargant la tortura auditiva de tots els presents. Em costa d’entendre aquesta actitud d’algú que s’estima el teatre, que compra l’entrada. Que no sigui prou curós a l’hora d’emetre sorollets que destorben la resta d’espectadors. Com els estossecs: de vegades sembla que s’esperi a tancar els llums per començar el festival de tos i esternuts. L’altre dia llegia a X- l’única xarxa que tinc i m’agrada- una piulada que deia que, com és que la gent que té tos, en comptes d’anar al metge, anava al cinema. I és que no és un fet puntual, eh? Tinc arxivat a la memòria un article del País de fa anys titulat «Toses contra violines». El director d’orquestra alemany Kurt Masur, quan era director de la Filharmònica de Nova York, va deixar plantat a l’auditori fart de sentir estossecs. Estaven interpretant un passatge ple de lirisme de la cinquena simfonia de Xostakóvitx i va marxar de l’escenari, entre forts aplaudiments de bona part dels espectadors, que van agrair el seu gest. El problema està tan estès que fins i tot se n’han fet estudis com el de la Universitat de Hannover que van calcular que en un recital de música clàssica s’arribaven a sentir 0,025 estossecs per minut que equivalen a una mitjana de 36 estossecs per persona i per dia, molt més del doble de la taxa de tos normal en una persona sana. Al Canadà, hi ha sales que la veu en off no només avisa que s’apaguin els mòbils, sinó que també s’abstinguin de desembolicar caramel·lets. Hi ha qui ho considera exagerat. A mi em sembla perfecte! No només aplaudeixo la iniciativa sinó que m’agradaria que s’instaurés en tots el teatre i auditoris del país. Com el conveni de l’Orquestra de Cincinnati, amb una coneguda marca de caramels, de regalar-ne als oients a canvi de posar publicitat al rebedor de l’auditori. Això sí: embolicats en paper tou per no fer soroll. Fora la tos i la cel·lofana de les nostres sales!