Allò que l’esquerra no pot oblidar

Quan una persona té gairebé vuitanta anys i milita en el camp de l’esquerra social i política des de fa seixanta anys, es pot permetre el luxe de recordar algunes llissons de la història que l’esquerra no hauria d’oblidar si no vol acabar sent irrellevant. És el que vaig a fer en aquest article, encara que sigui a risc de pecar d’immodèstia.

La primera lliçó és que l’esquerra no pot limitar-se a gestionar el capitalisme. Les reformes parcials en l’àmbit econòmic i social que són necessàries per millorar aspectes concrets de la qualitat de vida dels treballadors i treballadores, han de formar part d’un programa de transformació radical per aprofundir la democràcia econòmica i política. El reformisme implacable no porta enlloc si no existeix un lligam entre demandes immediates i transformació estructural.

En segon lloc, el poder real de l’esquerra prové de la seva capacitat d’organitzar i mobilitzar a les classes populars. La política institucional s’ha de complementar amb l’activisme de base, a través dels sindicats i els moviments socials. Són les dues cares de la mateixa moneda.

En tercer lloc, la unitat és fonamental. La fragmentació de l’esquerra radical que estem veiem en aquests moments no té causes objectives en diferències polítiques reals, sinó en personalismes i manca de maduresa política per part d’alguns líders sorgits de les mobilitzacions posteriors a la darrera crisi financera. Òbviament qualsevol projecte d’unitat ha de ser pluralista i democràtic, però també, i al mateix temps, ha de ser capaç de combinar el debat intern amb la unitat d’acció, sense convertir les diferències conjunturals i tàctiques en enfrontaments insalvables.

Contra l’ofensiva del nou capitalisme autoritari que té les seves seus centrals a Washington, Moscou i pequin amb sucursals arreu del món ens cal estratègia, coordinació, consciència de formar part del mateix bàndol. El bàndol de tots aquells i aquelles que no es resignen a què el món es regeixi per la força i el temor.