Ciència i sensibilitat a l’Antàrtida

Enmig dels actes que aquests dies commemoren el paper de la dona en la ciència, ens arriba la notícia de la mort de Josefina Castellví i Piulachs. Una coincidència que sembla més una metàfora que un fet casual. Perquè parlar de la Pepita – com era coneguda per molts– és recordar una dona que va desafiar fronteres, no només geogràfiques, sinó també culturals i de gènere. Castellví va saber fer-se un lloc als laboratoris i als oceans. Va ser la primera científica catalana – i també de l’Estat espanyol– que va participar en una expedició internacional a l’Antàrtida, i la primera a dirigir-hi una base científica entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta. Un fet que parla de coratge, sí, però també de capacitat organitzativa i lideratge. En una època en què les dones eren poc presents als laboratoris i més encara en expedicions internacionals i, havien de justificar constantment la seva vàlua, la Pepita va saber imposar-se amb una combinació única de fermesa i saber fer. Hi ha persones que transmeten autoritat sense alçar la veu, que irradien respecte només entrant en una sala. Ella era una d’aquestes. La seva presència era sòbria i elegant alhora, amb aquella distinció innata, però plena de matisos. Potser perquè darrere la bata blanca hi havia també una dona presumida, amant dels detalls, que entenia que el rigor científic no estava renyit amb la delicadesa en observar les coses i el món. La seva passió per l’Antàrtida era coneguda, però el que molts recordarem sempre és la manera com parlava d’aquell paisatge glaçat, com si fos un escenari viu amb els seus silencis. La Pepita ens recordava que la ciència no és només dades i experiments, sinó que també és divulgació; i d’això en sabia molt, i amb la seva particular forma de mirar el món aconseguia fer-lo més comprensible i més bell a la percepció dels que l’escoltàvem. El seu treball pioner en l’estudi de bacteris marins i la seva passió pel continent glaçat no només van obrir portes científiques, sinó també culturals per a generacions d’investigadores que avui caminen per senders que ella va contribuir a traçar. Dones que avui fan recerca, que exploren i que lideren equips arreu del món, com la manresana Estel Blay Carreras (doctora en ciència aeroespacial i tecnologia) i la moianesa Anna Bach Valls (enginyera informàtica i matemàtica), guardonades enguany amb el premi Rosa Argelaguet. Ara que Castellví ja no hi és, cal recordar el seu llegat que va més enllà de les publicacions o les distincions, perquè a més de ser una pionera de la ciència, va demostrar que es pot ser una brillant científica sense perdre humanitat ni humilitat, i també una dona valenta sense renunciar a la sensibilitat. Descansa en pau, Pepita Castellví.