El fotògraf de la reina

En el pregó institucional de la Festa de la Llum que va oferir Enric Casas Bardolet, que va ser un dels cofundadors de Foto Art Manresa, va fer un interessant repàs històric per l’art de la fotografia, tenint en compte el salt espectacular que ha viscut al llarg del temps, en general, i de les darreres dècades, en particular. Va recordar que les primeres fotografies que es conserven de Manresa, propietat de la Biblioteca Nacional d’Espanya, datades el 5 d’octubre de 1860, quan a la ciutat hi vivien poc més de 16.000 persones, les va fer Charles Clifford (1819-1863), que era el fotògraf de la cort reial d’Isabel II, aprofitant la visita d’ella a Manresa durant un parell d’hores. Com a dada, Casas va aportar que Clifford portava un equip fotogràfic que pesava uns tres-cents quilos que es van encarregar de transportar unes mules. Què diria aquest gal·lès de naixement si veiés que, avui dia, fem les fotos aguantant la càmera amb una sola mà i sense la necessitat d’estar una bona estona mesurant la llum i enfocant; que n’acumulem milers al mòbil i, sobretot, que la majoria pot ser que no les mirem mai més? Segurament no entendria res. Se li hauria d’explicar que molta gent ja no surt a voltar per la seva ciutat per comprar, sinó que moltes de les coses que necessita se les fa portar a casa. I que molta altra gent ja no mira cinema sinó que prefereix dedicar el temps a anar passant amb el dit filmacions breus inconnexes. També, que cada vegada hi ha menys gent que escriu a mà i que, probablement d’aquí a poc temps, els dos dits polzes de molts humans adquiriran una mobilitat que no havien tingut mai fins ara, acostumats a escriure al mòbil a la velocitat de la llum. Potser Clifford demanaria si és que tenim pressa per algun motiu concret perquè tot plegat li semblaria que són avenços que tenen en comú l’objectiu d’anar més ràpids i recordaria la paciència amb què va fer ell les fotografies de Manresa des del costat del riu amb la tècnica del col·lodió humit. Primer, triar el millor lloc per fer-les, arribar-hi, portar-hi el material, desplegar-lo i començar el procés. I, després, el revelatge. Si heu estat dels que encara heu fet fotografies amb el típic rodet, recordareu l’espera i la sensació única d’anar-les a buscar a la botiga, de treure-les del sobre i de mirar-les moltes vegades i, sobretot, de gaudir-les. D’una manera diferent, segur que Clifford també va viure aquesta sensació. Potser si ens pogués donar un consell ens diria que tranquils, que per més que ho accelerem tot, igualment som mortals.