La Llum i la séquia

Seria del tot estrany que aquest habitual comentari setmanal no fos dedicat aquesta setmana a la festivitat manresana per excel·lència que se celebra aquest dissabte: la festa de la Llum. El context històric és prou conegut: situem-nos mentalment al segle XIV, quan Manresa devia tenir poc més de 3.000 habitants tots agrupats entorn del turó de la Seu i de l’església del Carme. D’on treien l’aigua els manresans d’aquella època? Hi havia alguna font dins el nucli urbà, però el volum d’aigua que aportava devia ser més aviat escàs sobretot en èpoques de sequera, de manera que l’únic cabal permanent era el riu Cardener. Però, evidentment, anar a buscar aigua al riu era baixar un bon desnivell i tornar a pujar carregats. De manera que els manresans d’aquell segle van acollir molt bé la idea de construir una séquia que portés aigua a la ciutat des del Llobregat. Una séquia començada a construir l’any 1383, que va topar de seguida amb l’oposició del bisbe de Vic de l’època, perquè havia de travessar terrenys del bisbat. Sortosament, el bisbe va permetre la construcció de la séquia després de l’anomenat «miracle de la Llum». Però fer la séquia des de Balsareny a Manresa no va ser fàcil ni ràpid: són més de 26 quilòmetres amb només 10 metres de desnivell i la seva construcció va durar 44 anys. De fet, un altre miracle ben destacat és que aquella mateixa séquia medieval encara aporta avui la major part de l’aigua que Manresa necessita.

En un àmbit del tot diferent, sovint hi ha comentaris que no haurien de quedar reduïts al marc estricte on han estat publicats sinó que s’haurien de divulgar de forma molt més àmplia. És el cas, per exemple, del comentari d’Antoni Bassas respecte d’allò que havia dit Salvador Illa, l’actual president de la Generalitat, que fa ben pocs dies assegurava amb contundència que ell sabia «allò que Catalunya necessita». Bassas es preguntava, doncs si ho sap per què no actua? De moment no hi ha resposta i seria interessant que n’hi hagués alguna de ben explícita.