La vida és un Carnaval (o dos)

He manllevat el títol d’una cançó de la gran Celia Cruz per titular aquesta peça. La cantant cubana exiliada als Estats Units (quan els migrants com ella hi eren benvinguts) no pensava en Berga. Els fets carnavalescos succeïts la setmana passada van generar l’interès d’un dels articles del meu admirat Marc Marcè des de Manresa. Sempre encertat, l’anterior director del diari va ser de seguida acusat de visió centralista manresana. Un clàssic, només en una direcció, tot sigui dit.

La consellera Parlon i tots els que l’acompanyen van enviar tota mena d’alertes als mòbils per la previsió de vents forts quasi huracanats. Recomanaven —o ordenaven— evitar activitats al carrer. Tals prevencions van crear una situació mai vista sobre com enfocar una simple rua de disfresses i carrosses. Quedi dit que, a la ciutat de la Patum, és una festa molt nombrosa i, alhora, poc lluïda i poc tradicional si la comparem, sense anar més lluny, amb la de Solsona.

L’alcalde Sànchez, el regidor i meteoròleg d’ofici Serra i la regidora de cultura Altarriba (vestida de Xarlot) van protagonitzar dissabte al matí una escena pròpia de pel·lícula d’Almodóvar. En una nombrosa reunió amb els membres de les comparses a la sala noble, l’alcalde, assegut directament a una taula amb cobertures de vellut i lluentons, els hi anunciava (quasi ordenava) la cancel·lació de la desfilada de la tarda per les ventades previstes. L’observaven compungits l’edil membre del Meteocat, les tècniques de festes i la regidora amb bigoti i bombí.

De la xarlotada es va passar a una situació marxista (del Groucho). Els governants de la part que defensa postulats de “l’altre Marx” i autoanomenats antisistema (la CUP) defensant el sistema davant de les parts que havien contractat (i pagat) màscares i carrosses. Van emprar més d’una hora llarga per determinar que la desfilada oficial de perruques de colors passava a l’endemà, diumenge. En aquest punt, el poble transvestit es va revoltar. Tots van anar a concentrar-se al polígon i van iniciar la passada (quasi manifestació) per fer el Carnaval quan toca: dissabte. Amb l’oficialitat política renyant i mirant d’organitzar uns mínims, la passada va anar endavant malgrat les prohibicions. Els de la primera carrossa semblaven els qui van al davant d’una conga de Cap d’Any: no sabien per on tirar. Tot va ser una acolorida i mai vista reacció ciutadana. Tot un poble amb confeti i tota mena de guarniments de basar xinès protagonitzant l’acte de desobediència més massiu potser des de les guerres carlines.

L’endemà hi va haver un símil de desfilada amb els obedients que van fer cas als governants. Fou una tarda dominical deslluïda. La majoria dels disfressats-activistes dormien la son dels troneres de la nit anterior. Altres ja eren en direcció cap a Barcelona per encarar un dilluns laboral o estudiantil.