Autònoms

Si no m’he informat malament, a Portugal, la cotització dels autònoms és proporcional als ingressos, amb un mínim de 20 euros i un màxim de 1.138 euros. A França, no es paga quota durant el primer any, i després es paga entre el 12% i el 22% dels ingressos. A Alemanya, la quota és del 14% al 45% dels ingressos, amb un mínim de 140 euros si es guanyen més de 1.700 euros al mes. Al Regne Unit, 14 euros al mes si els ingressos no superen els 600 euros. A Holanda, 50 euros anuals (no inclou seguretat social). A Itàlia, es paga a Hisenda segons els guanys (20-30%), com a Dinamarca (25-50%). A l’Estat Espanyol, la quota mínima és de 230 euros al mes per als que cobren menys de 670 euros, amb un màxim de 500 euros per als que guanyen més de 6.000 euros mensuals.

En un Estat on ha manat l’autoanomenada força de progrés i la dreta que diu que està al costat dels emprenedors, la comparació és odiosa i la realitat dolorosa. Tots sabem que no té res a veure un autònom amb ingressos justets amb un altre d’alta valoració en el mercat. Fa temps que els autònoms de la banda mitjana i baixa estan emprenyats, amb raó, amb el model de fiscalitat.

Fa pocs dies, el diputat republicà al Congrés Jordi Salvador va defensar i guanyar una proposta per a modificar el model de cotització. En la seva intervenció, Salvador va defensar una cotització justa i progressiva: qui guanya poc, cotitza poc; qui guanya molt, aporta més; que la protecció dels autònoms fos real i que es posés fi al frau i a la indefensió dels falsos autònoms i els TRADE, per tal que estiguin protegits.

El diputat va assenyalar que el sistema actual de cotització és regressiu: permet que rendes altes cotitzin per sota del que toca i ofega qui va just. Per això va proposar nous trams per a qui ingressa més de 6.000 euros mensuals. En funció de la capacitat econòmica, hi ha d’haver contribució justa. Ensems cal una quota reduïda —fins i tot simbòlica o zero— per a qui està per sota de l’SMI, i que l’Estat cobreixi via Pressupostos el que calgui perquè aquella persona no perdi drets futurs. Perquè ningú es quedi sense pensió demà per haver estat pobre avui. En tercer lloc, va reclamar un tractament just per a la pluriactivitat. Si una persona és assalariada i, a més, fa una activitat autònoma secundària, no pot ser que acabi cotitzant dues vegades pels mateixos riscos. Per això cal una quota reduïda per activitats complementàries.

Pel que fa a la qüestió de la protecció real, l’actual atur dels autònoms, el «cessament d’activitat» és una cursa d’obstacles: sis de cada deu sol·licituds es deneguen per requisits impossibles i tràmits que arriben tard, quan la persona ja està enfonsada. Per evitar aquest calvari es va aprovar que el cessament d’activitat tingui una prestació d’atur real, equiparable al Règim General, amb requisits raonables i tràmits àgils. Va subratllar els casos més cruels pels aturats majors de 52 anys, ja que un assalariat accedeix a un subsidi. Però els autònoms es queden a la intempèrie. I per això, es necessita un subsidi per a autònoms majors de 52, equivalent al del Règim General.

Un altre greuge és la incapacitat temporal on l’assalariat cobra una prestació, mentre els autònoms han de triar entre posar-se a treballar malalts o arruïnar-se; i en molts casos, continuar pagant quota. Per aquestes raons, el republicà aconseguí aprovar que s’equiparin les prestacions de malaltia, maternitat, paternitat, lactància i cures de menors amb malalties greus a les del Règim General. I una mesura d’humanitat elemental: quota zero des del mateix moment en situacions de malaltia greu. Finalment, va insistir en la persecució dels falsos autònoms; de les empreses que fan passar per «lliure» un treball que és de dependència i subordinació. Això és un frau.

Com a colofó, la intervenció posà sobre la taula el tema impositiu, ja que un autònom pot arribar a tributar tipus molt alts a l’IRPF, mentre grans empreses tributen molt poc en societats gràcies a deduccions i enginyeria fiscal. En aquest sentit, s’acordà en seu parlamentària una reducció del 5% del tram estatal de l’IRPF per rendes inferiors a 25.000 euros; un increment del 5 al 7% de l’Impost de Societats per a grans empreses de més de 4 milions de facturació; ampliar despeses deduïbles reals, perquè la base imposable reflecteixi els ingressos o beneficis reals.

Estem parlant d’un col·lectiu de més de tres milions i mig de treballadors autònoms a l’Estat i més de 500.000 a Catalunya. Dels quals una part molt gran té ingressos baixos, inestables, i arrossega una protecció insuficient. Les pensions dels autònoms són de mitjana un 37% més baixes que les del Règim General, i la bretxa de gènere és encara pitjor. I han passat governs del PP, del PSOE amb suports del centredreta nacionalista per arribar aquí. Caldrà veure si la sotragada d’aquesta resolució parlamentària i la mobilització que haurien de protagonitzar els autònoms si estiguessin ben organitzats, aconsegueixen que el panorama canviï.