Opinió | Aula d’economia i empresa FUB-UManresa
Jordi Franch Parella
La IA i el futur del treball
La irrupció de la intel·ligència artificial (IA) ha reactivat un debat que acompanya totes les grans transformacions tecnològiques des de la revolució industrial. Amb cada nova onada innovadora apareixen prediccions sobre la desaparició imminent del treball humà i la substitució massiva de treballadors per màquines. Malgrat la persistència d’aquest temor, les evidències històriques mostren que cap revolució tecnològica ha comportat un atur estructural massiu i permanent. La IA no sembla ser una excepció. Els seus efectes sobre el mercat laboral són indubtablement rellevants, però no apunten a un futur sense treball.
A diferència de la mecanització del segle XIX o de l’automatització del segle XX, la IA no se centra només a substituir força física o tasques rutinàries. Té la capacitat d’automatitzar processos cognitius que fins fa poc s’atribuïen a perfils altament qualificats. Tanmateix, aquesta ampliació del camp d’acció no implica la desaparició del treball, sinó una redistribució de tasques i funcions. Com en etapes anteriors, la IA elimina certes feines, però simultàniament en genera d’altres. La dinàmica de destrucció creadora del mercat segueix actuant com a mecanisme de progrés: desapareixen ocupacions que ja no aporten valor i n’apareixen de noves, sovint més productives.
El mercat laboral sempre s’ha reorganitzat davant els canvis disruptius i ho ha fet de manera sorprenentment eficient. Quan la mecanització agrícola va reduir la necessitat de mà d’obra al camp, la població activa va migrar cap al sector industrial i, més endavant, cap als serveis. Quan la informàtica va entrar a les oficines, es van crear perfils que no existien abans: tècnics de sistemes i dissenyadors de programari. La història econòmica confirma que el volum total d’ocupació no s’ha reduït a llarg termini, encara que la composició d’aquesta ocupació hagi canviat radicalment. La IA, per tant, no elimina la necessitat de treball humà; en modifica les condicions i les competències requerides.
Ara bé, és probable que l’impacte més profund de la IA no recaigui tant en la quantitat de llocs de treball com en les estructures organitzatives de les empreses. Qualsevol organització és, en essència, un sistema de coordinació destinat a gestionar informació dispersa i a prendre decisions sota condicions d’incertesa. La IA incideix en el nucli d’aquest procés: digitalitza fluxos d’informació que abans requerien divisions senceres de personal, jerarquies i procediments interns. Les seves capacitats obligaran a replantejar l’organització dels centres de treball i els rols professionals que en formen part.
Un possible resultat d’aquesta transformació és la descentralització organitzativa. La IA pot automatitzar processos administratius de manera ràpida i fiable. En aquest context, equips petits —o fins i tot individus— podrien assumir funcions que tradicionalment requerien departaments sencers. No és casualitat que alguns analistes especulin amb la possibilitat d’unicorns unipersonals, empreses capaces de generar un valor extraordinari amb un únic fundador. En aquest escenari, la tecnologia multiplicaria la capacitat individual i estalviaria les estructures jeràrquiques. Les organitzacions es tornarien més lleugeres, més flexibles i més planes.
Tanmateix, també és possible una trajectòria oposada: la recentralització. La IA podria capturar i codificar coneixement tàcit, aquell saber acumulat en la pràctica professional i difícilment articulable de manera formal. Les organitzacions depenen d’aquests coneixements implícits: l’operari que anticipa una avaria o el tècnic que detecta una anomalia subtil. Aquest tipus de coneixement sol perdre’s quan els treballadors marxen de l’empresa o es jubilen. Si la IA pot observar patrons, inferir regularitats i extreure conclusions, és possible que una part del saber fins ara dispers es concentri en sistemes digitals. En aquest escenari, les empreses reforçarien les jerarquies i consolidarien la presa de decisions en un nucli executiu més potent.
És probable que ambdues tendències —descentralització i centralització— coexisteixin, segons el sector, la mida i l’estratègia de cada organització. Algunes empreses centralitzaran processos gràcies a la IA, mentre que les activitats més creatives o basades en projectes podrien descentralitzar-se. La transformació del treball dependrà, en última instància, de com les empreses integrin la tecnologia.
En aquest procés, la posició d’Europa és, un cop més, feble i delicada. Mentre els Estats Units avancen amb una combinació de tecnologia puntera, dinamisme empresarial i flexibilitat reguladora, i mentre la Xina integra la IA com a eix central de la seva estratègia estatal, Europa es mou amb una lentitud preocupant. L’accent gairebé exclusiu en la regulació preventiva, més que no pas estratègica, retarda la capacitat de la UE per desenvolupar models propis, ecosistemes competitius i formes organitzatives innovadores. En un context de competència global, el risc de perdre el primer tren tecnològic és real i elevat.
En definitiva, la IA no amenaça d’acabar amb el treball humà. Allò que transforma de manera radical és la naturalesa del treball, la forma com les empreses s’organitzen i la manera com humans i màquines interactuen en els processos productius. La qüestió clau no és si desapareixeran feines, sinó quines competències professionals, quines estructures organitzatives i quines estratègies empresarials definiran el nou equilibri laboral. Europa, si no accelera la seva presència en aquesta transformació, pot quedar atrapada en un paper secundari, reduïda a consumidora de tecnologia aliena.
L’automatització no comporta atur tecnològic massiu; comporta un canvi profund que exigeix lideratge, adaptació i capacitat de reinventar models organitzatius. Tres elements dels quals, malauradament, estem necessitats, quan no directament orfes.
